L'actual moment de l'independentisme és fruit del tacticisme derivat de la lluita per l'hegemonia. No, no és cap lluita de dues vies principals i una d'alternativa per arribar enlloc. No, és el càlcul de cada moment per anar situant-se al tauler de cara a jugar la partida electoral a mig termini creient que amb aquesta táctica s'obté una posició d'avantatge. Bé, o pensar que s'estan situant, perquè en política el que avui sembla etern demà és història. I parlo d'estratègies i de persones.

El que ha succeït els últims dies al Parlament, amb una sobredosi de posturisme col·lectiu, i que avui ha tingut un nou capítol amb les explicacions (o no) de la presidenta Borràs a Can Basté (RAC1) hauria de servir perquè algú comencés a parlar clar. Obviant el soroll dels diversos hooligans, uns timbalers del Bruc del segle XXI fent molt de soroll a les xarxes però que no són cap exèrcit sinó un putu nen amb un putu tambor, algú ens hauria de dir si realment hi ha un projecte, quin és i com té pensat intentar fer-lo possible.

En canvi, què tenim? Que, què tenim? Generació d'expectatives que tothom sap que no seran, aquest tothom (i totdon) fent veure que se les creu i quan resulta que no es produeix el que no pot ser, en forma d'objectiu de demà mateix, arriba la frustració conformista que permet seguir alimentant l'esperança. La Catalunya indepe d'ara mateix és el personatge de “El Coronel no té qui li escrigui” vestint-se cada dia de vint-i-un botons per preparar la rebuda a una cosa que no serà. Però, ésclar, mentre esperem il·lusionats allò que sabem que no succeirà, no ens preguntem per què no ens arriba cap carta i què podem fer perquè algú ens escrigui. Mentre ens autoenganyem sopant cada dia decepció i plorant a sobre d ela sopa, no fem res per afrontar la realitat real i començar a pensar en com canviar-la. Bé, si és que volem canviar-la, perquè potser ja ens va bé seguir somniant. Per la comoditat i tal. I també perquè l’autoperdó va molt bé per entrar al cel que existeix en somnis.

En aquest permanent “la culpa és dels altres que no empenyen com jo empenyo, perquè jo sí que treballo per la independència, però com que em deixen sol (o sola) és impossible“, potser algun dia apareix algú que començarà a parlar del mort. I el mort, diguem-ho clar, és l’1 d'octubre. Va ser una gran persona, vam estimar-lo molt, el durem sempre al cor i amb ell vam viure moments inoblidables, però cinc anys després potser ja podem començar a donar el dol per acabat i iniciar la retirada de les fotos del menjador per dur-les a un lloc més discret. Perquè la vida continua i hem de començar a deixar de lamentar-nos pel passat i pensar què farem en el futur.

I potser aquest algú ens haurà d'explicar que vam arribar a allò fruit d'un tacticisme que a tots aquests que ara busquen ser hegemònics els va fer pujar a un tren que va agafar molta velocitat, que no van poder frenar i del qual tampoc van poder saltar-hi en marxa perquè d'haver-ho fet s'haurien obert el cap -polític-. Per sempre més. I llavors la seva hegemonia no l'hauríem trobat ni al museu Darder, al lloc exacte on un dia hi va ser l'anomenat Negre de Banyoles. I aquest algú -potser- ens dirà que en aquell moment tothom va fer veure que estava encantat de la vida de circular per aquella via en un tren que anava a tota hòstia, que quan se'n van adonar ja érem a l'estació de 1 d'octubre i els dos milions i mig de persones que omplien els vagons van decidir participar en l’acte de desobediència civil pacífica més important d'Europa occidental en molts anys.

I -potser- serà quan ens diran que els que conduïen el tren acceleraven la màquina perquè no tenien més remei. Perquè l'alternativa era, per sempre més, la seva paperera electoral. I que a l'últim moment, veient cap on anàvem, algú va pensar que el viatge podria servir per negociar alguna cosa. I llavors vam descobrir que l'Estat no negocia mai. Bé, però això ja és una altra història. O millor dit, una altra hegemonia.