La perversitat dels arguments ha arribat a un punt de deliri tan esperpèntic que quan defenses que el que està podrit és el sistema, un fet evident només que segueixis mínimament l'actualitat, resulta que estàs justificant el 3% (que ara és resulta que és el 4%). O sigui, si tu dius: "no miri, és que a mi el que em molesta és que em robin, però em molesta que em robi qualsevol, sigui del partit que sigui, sigui de la ideologia que sigui, sigui de l'estament oficial que sigui, sigui de l'organització que sigui...", sempre salta algú amb allò del: "estàs defensat Convergència i el procés". Sort que aquí ens coneixem tots i sabem perquè aquests "alguns" diuen el que diuen i per què ho diuen. Ei, i que és lícit, perquè tothom busca els vots com pot, o intenta influir a twitter com millor sap. 

Lligar procés amb corrupció és una tàctica repetida, i repetida, i repetida i que ha fet forat. Però escolti, també hi ha gent que escolta Enrique Iglesias. Llàstima que la corrupció que afecta el PP de Madrid (per exemple) ningú se la plantegi com la fi del nacionalisme unionista espanyol. Llàstima que la corrupció que afecta el PP del País Valencià (per posar un altre exemple) ningú se la plantegi com la fi del blaverisme identitari. Llàstima que el cas dels ERO i dels cursos de formació que afecten el PSOE d'Andalusia, ningú se'ls plantegi com la fi del centreesquerra nacionalista-populista andalús. I llàstima que quan dius això, t'acusin de voler tapar una part del tot.

Per tant, la corrupció catalana és "secessionista" i, en canvi, l'espanyola  no és pas unionista: 

El que ens faltava per veure és que Millet... és indepe!!! Sort que sempre hi ha algú que ens ajuda a fer memòria:

Amenaça Podemos als periodistes?

A Madrit (concepte) ha estat el tema de la setmana. Resulta que dilluns, l'Associació de la Premsa de Madrid (APM) feia pública aquesta nota: 

De seguida van aparèixer les dues espanyes mediàtiques. La de dretes es va posar el cantó de l'APM: 

I la premsa que algun dia fou d'esquerres, també: 

I, com no podia ser d'altra manera, els ideòlegs de la dreta hispana, alguns dels quals són tan coneixedors de la realitat que últimament mai opinen d'oïdes ni res, també van posicionar-se:

Imagini si la passada de frenada va ser intensa que fins i tot es va exclamar algú que no és precisament podemita, però que és una víctima d'ETA i que, per tant, té tota la legitimitat per opinar sobre aquest tema:

Mentre, la premsa d'esquerres, se situava al cantó totalment oposat i carregava contra l'APM:

Diversos articulistes "d'esquerres" han aprofitat les seves tribunes per carregar-se l'Associació de la Premsa madrilenya i per carregar-se la seva presidenta, Victória Prego:

I era també Público qui publicava algunes piulades on diversos tuitaires d'esquerres recordaven casos on l'APM no ha actuat ni ha denunciat res:

I per acabar, torno a Victória Prego, a qui molts acusen d'haver actuat políticament. Alguns d'esquerres, esclar...

 

Com pot arribar a ser el món de diferent, depenent de quin mitjà llegeixis, escoltis o miris. Allò que en diuen les realitats paral·leles...

La remuntada de la caverna

Joan Laporta va batejar certa premsa de Madrit (novament concepte) com "La Caverna". La Caverna és aquella premsa que, quan la compares, no ja amb la premsa espanyola de l'altre bàndol sinó amb la resta de premsa europea, t'adones de l'existència de dos mons que estan a infinits anys llum de distància i multiplicats per infinit elevat a la infinita potència.  

Recordem dues portades de mitjans esportius de referència a Europa de l'endemà de la remuntada del Barça: 

I ara mirem-nos el recull que el periodista d'esports Rubén Uría va fer dels titulars de la resta de mitjans:

Ha vist vostè alguna referència a l'àrbitre del partit? No, oi? Doncs anem ara a la premsa publicada a Madrit (un cop més concepte):

O sigui, al món hi ha dos tipus de premsa circulant per l'autopista de la informació. Tota, menys la de Madrit, circulant en la mateixa direcció. I la de Madrit, circulant al revés i dient que són els altres els que van en direcció contrària. Interessant...  

Plagi o inspiració sobtada?

I ja que parlem de la premsa de Madrid partidària de l'APM, ens aturem en el mitjà d'Eduardo Inda. Si em fa el favor, miri's aquesta peça sobre Podemos:

Moltes gràcies.

I ara, si també és tan amable, retenint la data i l'hora de la peça que acaba de llegir, llegeixi's aquesta peça publicada per Sara González i Joan Serra a NacioDigital dos dies abans: 

Què, ha notat alguna semblança? Ei, encara que sigui petiteta... Bé, o no tan petiteta... Bé, o una miqueta més que petiteta... Bé, o una semblança destacadeta... Bé, o directament un calc... Sí? Bé, són aquelles casualitats de la vida, que estàs al teu ordinador amb el Word i tal, que et despistes un moment, que t'entra la peça d'un altre, se t'instal·la a la que tu volies escriure i, patapam!!!, acaba publicada. 

La notícia que no fou

Cada setmana hi ha una notícia que és tan llaminera que acaba publicada a tots els mitjans. Aquesta ho tenia tot per generar visites i per fer comentaris pretesament enginyosos:

La gran pena és que aquesta noticia no era certa: 

La immensa majoria dels que han publicat la notícia, l'han retirat o l'han rectificat? No. I miri que és senzill. I li dic jo que me n'han colat ja unes quantes. L'última va ser aquella imatge de la presa de possessió de Trump, quan ell es girava cap a Melània, la seva dona, ella li somreia i, a continuació, quan ell es tornava a girar, ella feia una cara de pomes agres força destacable. Doncs bé, algú va dir que havien canviat el sentit del vídeo i que la realitat de la imatge era que ella primer estava seria i que al tombar-se ell, era quan reia. I jo m'ho vaig empassar. I vaig trobar que en casos com aquest el més honest és dir: "miri, aquesta me l'he menjat amb patates. Disculpi".

Però no perquè jo sigui un exemple a seguir, un paio collonut i una gran persona, sinó perquè la gent té ulls. I si veu que t'has menjat una mentida, el mínim que has de fer és demanar-li disculpes. I avisar-la: "ah, per cert, no descarti que me'n mengi alguna altra, però si arriba el cas, no pateixi que l'avisaré". 

L'altra notícia que no fou

Un altre exemple de notícia que algú s'inventa i corre per mig món perquè és atractiva. I aquesta amb la variant: "no la publiquen els mitjans sinó que comença a córrer per twitter, alguns se'n fan ressò i aprofiten per passar comptes amb qui no pensa com ells":

En aquest cas, però, la cosa devia ser tan descarada que cap mitjà la va publicar. O potser perquè, per si de cas, van fer una cosa tan senzilla com posar a google "Jessica Thompson" i "north american vegetarian society", a veure si aquesta associació tenia una activista anomenada d'aquesta manera: 

I no, queda clar que no n'hi havia cap. I que tampoc no hi havia cap notícia que relacionés aquesta senyora amb cap porc. Avantatges del Google, que des de casa pots intentar descobrir la causa real de la mort d'un senyor del Japó, de saber si Melania Trump riu o no al seu marit o si els porcs mengen dits de veganes. I al periodisme actual, que es dedica a repetir notícies cridaneres per obtenir visites, passar per Google cada dia és més necessari...

Bona setmana!