Al final era mentida. La història ha durat menys que la credibilitat de qui va fitxar Luuk de Jong per jugar al Barça. Manel Monteagudo, l'home que havia estat en coma durant 35 anys i, mentre, havia tingut temps de casar-se, ser pare de dues filles... fer el túnel de Glòries a BCN i que va estar a punt d'acabar la Sagrada Família, ha confessat:

Tres dies parlant de la seva mentida i dos més de com els mitjans de comunicació ens la vam creure sense ni tan sols comprovar-la. Diuen que la “culpa” ha estat de la pressa per tenir notícies que provoquin clics i de la necessitat d'oferir continguts atractius pel consum del gran públic. Sí, potser sí que això ha influït però quan no havia nascut la persona que va inventar la paraula pescaclics (o clickbait), aquí ja ens havíem menjat la història d'Enric Marco. Que, per cert, petit incís... Aquest cap de setmana que les bases de la CUP voten, aprofito per recordar que en aquella famosa assemblea de l'empat celebrada a Sabadell també hi era el tal Marco. No a dins, sinó al bar. Un cop ja se sabia la seva mentida. El debat era a porta tancada dins del pavelló i es podia seguir visualment des del bar a través d'uns grans finestrals. I allà, en un lloc preferent i de cara a la gent perquè el veiessin ben vist, estava ell, assegut en un tamboret al costat de la barra per on havia de passar tothom que volia prendre allò que en diuen un refrigeri.

Més recentment ens hem menjat, també amb patates, el famós màster de Pablo Casado i diversos currículums tunejats de desenes de persones que mai van ser el que deien ser. I en el cas de Casado, uns quants mitjans van abonar-se a defensar que tenia raó i uns quants més a que mentia. I els dos aportant proves. Qui deia la veritat? I li diré més, què era la veritat? I allò no va tenir res a veure amb pescar cap clic. I fa un parell de setmanes vam tenir el “Cas Ábalos”.

L’exministre i ex mà dreta de Pedro Sánchez va veure com un mitjà anomenat The Objective titulava: “Sánchez echó al ministro por su «oscura doble vida». Fiestas, mujeres, un presunto vídeo y una habitación destrozada en un Parador”. A la peça hi podíem llegir: “L'exministre de Transports de Sánchez es va lliurar a la vida nocturna, amb «festes i dones a locals i pisos privats en plena pandèmia». (...) informes extraoficials que procedien d'Interior, sobre la base dels fulls de servei dels escortes del ministre (...) els rumors sobre la vida dissoluta del ministre «venien des de sempre» (...) Les informacions que arribaven a Moncloa es van començar a multiplicar (...) L'entorn del president admet que el cas es va intensificar fa «uns mesos» (...) i afegeixen «Ens deien que hi havia un vídeo que ningú no ha vist i que no sabem si existeix (...) on hi sortia Ábalos amb dones» (...) Cap de les fonts consultades per aquest diari no admet haver vist el document audiovisual, però descriuen el clima intern de Moncloa com d'una «tensió extrema» (...) el president va ser informat de la celebració d'una festa en un Parador. «L'habitació va quedar destrossada i amb restes de tot…». L'alerta va arribar a Moncloa a través d'un «intermediari» del llavors president de Paradores, Óscar López, avui cap de gabinet de Pedro Sánchez. López nega rotundament haver informat el president”.

En resum, “informes extraoficials”, “rumors”, “un vídeo que ningú ha vist i no sabem si existeix”, “un intermediari”... i cap prova. Només calia llegir-s'ho per comprovar-ho, però molts mitjans se'n van fer ressò acríticament. I ningú va fiscalitzar la informació. Perquè el safareig agrada. I llavors ningú va parlar de clickbait. Bé, però per què ens hauríem d'estranyar si hi ha periodistes de reconegut prestigi que durant anys van publicar desenes de notícies on defensaven que l’11-M va ser ETA. I en aquest cas no estava en joc la reputació d'un polític sinó la memòria de 191 morts i uns 1.700 ferits i l'angoixa de les seves famílies.