L'equip tècnic del bloc unionista (o constitucionalista, o societatcivilcatalànic, o com haguem d'anomenar-lo) ha decidit canviar radicalment de tàctica per afrontar la final del pròxim dia 14. Bé, si és que al final la final es juga el dia 14. Si l'última legislatura van optar per plantejar en atac un 0-0-10 i un permanent "¡A mí, Sabino, que los arrollo!" i en defensa jugaven amb un Catenaccio​ radical i puntada al paladar sense manies, en aquest partit d'ara surten a la gespa amb una proposta de “jogo bonito”. Plantegen pilota al peu, discreció, contenció, amabilitat. L'estirabot ha donat pas a les formes elegants. Amb el número 17 (que són els diputats que tenia fins ara el PSC) entra al terreny de joc Salvador Illa i no, no surt del camp Miquel Iceta, no. Amb el 36 (la xifra de diputats de Ciutadans) qui marxa realment és Inés Arrimadas i l'estil de fer política que representava.

L'unionisme (o com vulgui ser anomenat) va anar a les eleccions del 155 amb tota l'artilleria. La que se sap, la que no se sap però se sabrà algun dia i la que no sabrem mai. I no només es va tractar d'injectar desenes de milions d'euros a una maquinària político-mediàtico-social. La consigna era “no farem presoners” i per això els ous es van dipositar al cistell més abrandat, el de Ciutadans. Aquest invent inflat artificialment oferia una alternativa sense complexos front aquell PSC que era massa tou i que als despatxos de Estat SL fins i tot es considerava una miqueta col·laboracionista amb l'enemic. Una miqueeeta.

I així va ser com del no res va aparèixer un bolet taronja que trencava totalment amb les regles del joc existents. Trenta-sis diputats que van fer possible la paradoxa del “no ho sé”. Perquè als pobles tothom sap qui és el convergent de tota la vida (que després ha anat a Junts, al PDeCAT, o a qualsevol altre trosset de la trencadissa), el d'Esquerra, el que era d'Iniciativa i ara està amb els Comuns, el de la CUP... i el del PSC. I tots aquests es coneixien entre ells des de sempre. I es veien a la colla castellera, al grup de teatre o a la comissió de festes. I pensaven diferent, però acabaven fent la partida de domino de després de dinar al casino de la plaça de l'ajuntament.

L'aparició de Ciutadans va trencar aquella harmonia d'aquell microcosmos. I en cinc anys van passar de zero diputats a trenta-sis. Sense implantació, sense trajectòria. Amb gent que no era del grup de teatre ni de la colla castellera. I els de la partida de dòmino van mirar-se i van preguntar-se: “I aquests qui són?”. I es van respondre “no ho sé”. D'aquí la paradoxa. I la seva irrupció va fotre la taula pels aires. I encara avui estan buscant les fitxes. Les del dòmino. Tres anys després ara també busquen les restes de la taula. Perquè l'entrenador unionista (o com es digui) i els seus ajudants han decidit que ara toca tornar a les formes de cafè i tertúlia.

Per això han fitxat Salvador Illa, perquè jugui de fals nou formant un rombe amb el seu propi efecte, les seves formes pausades i el seu to baix. S'ha acabat el hooliganisme i la graderia d’ultres llançant bengales enceses. Ara toca Tilla, la fusió de Til·la i Illa. Només quan comenci el partit sabrem si el canvi tàctic és per jugar igual, però sense que les targetes vermelles siguin tan evidents o realment han optat pel “rondo”.