La feina de l'Albert Llimós publicada avui al diari Ara ens ha permès conèixer un nou cas de depredador sexual de menors. Aquest cop l'impacte social no es deu a que sigui un mossèn, com succeeix habitualment, sinó que va més enllà perquè es tracta d'un personatge públic i relacionat, ni més ni menys que, amb la Masia del Barça, d'on en va ser el màxim responsable i fins fa una setmana en coordinava el futbol base. Pel que sembla, però, els abusos no els hauria comés allà sinó a l'escola Barcelona del barri de Les Corts de la capital catalana i durant 20 anys. A les poques hores de saber-se el cas, la Conselleria d'Educació ha anunciat que l'investigarà​.

Però no, aquesta peça no va de les activitats d'aquest pederasta ni de si és culpable o no, sinó de l'individu com a personatge públic i del tractament que els mitjans hem fet (i farem) de la seva identitat. En aquest cas tothom sap que el presumpte culpable és Albert Benaiges. I, com a conseqüència de la seva activitat professional hem vist la seva imatge del dret i del revés. En foto i en moviment. La cosa va de que no tinc clar com caldria tractar mediàticament aquests casos.

Conec personatges públics acusats d'assetjaments que no eren certs i que van ser portada als mitjans, que van perdre la feina, que van ser assenyalats socialment i que les estan passant molt putes per sortir-se’n. Econòmicament. Després veurem què passa humanament i pública perquè ja per sempre més, quan posis el seu nom a google sortiran tacats. No dic que sigui el cas, ni comparo fets, ni dic que Benaiges sigui innocent, ni poso en qüestió la investigació sempre modèlica i necessària d'en Llimòs, ni disculpo l'agressor, perquè aquest delicte és potser dels que més em repugna i més em genera més empatia amb les víctimes. Per la seva indefensió i pels efectes que aquests actes els provoquen la resta de la seva vida. Simplement és una reflexió en veu alta sobre la manera com caldria que fossin manejades les qüestions relatives a la identitat dels acusats, laimmensa majoria de cops culpables. Per comparació. Perquè el que em neguiteja d'aquest cas en concret és la comparació amb d'altres semblants.

En desenes de successos relacionats amb pederastes, sobretot els relacionats amb l'església, l'opinió pública potser arribem a saber el nom del (presumpte) culpable, però com que no són personatges públics, mai sabrem quina cara fan. Perquè no hi ha cap imatge seva. I la seva institució, la majoria de cops ja se n'ocupa de “protegir-los”, recloent-los en residències de gent gran. I allà els perdem la pista. Per sempre més. Perquè generalment parlem de fets de fa molts anys, que se saben ara i que, per tant, han prescrit. I el pobre senyor, ja vellet, pels pocs dies que li queden ara tampoc li donarem un disgust, oi? En canvi de Benaiges ho sabem tot i la seva cara està a tots els mitjans. Insisteixo, no dic que no l’haguem de veure. Dic que el fet de ser un personatge públic li fa pagar doble pena. O, dit d'una altra manera, l'anònim ho seguirà sent. I si pertany a una institució que habitualment amaga, protegeix i minimitza els centenars pederastes que te allà dins, passarà per l'actualitat sense cap esgarrinxada personal afegida. O al menys, mai comparable a la de Benaiges. Pena de Telediario, en diuen en altres casos.

I la reflexió també va de que si ets un mossèn pederasta que dones classe en una escola religiosa, la conselleria no t'obre cap expedient perquè l'església aplica els seus propis protocols. Perquè hi ha abusos que, sembla ser, no són d'aquest món.