Aquesta està sent una de les pitjors setmanes de la història recent d'Espanya. La crisi d'Estat és brutal i en diversos fronts a la vegada. I ha esclatat ara, però va començar quan allò de l'elefant.

La monarquia anava pel pedregar i l'Estat va creure que l'única manera de salvar-la era fent abdicar al Rei. I van filtrar la història de l'elefant. I van obligar el Rei a humiliar-se públicament. I, sense adonar-se'n, van ensenyar-nos que era un simple empleat de l'Estat que ja no feia bé la seva feina i que havia arribat el moment de regalar-li el rellotge amb les inicials gravades i enviar-lo cap a casa.

Però la campanya d'imatge i modernització d'una institució anacrònica no ha funcionat com preveien. Felip no és Joan Carles. Ni ho serà mai. Per bé i per mal. Però, sobretot. Letizia no serà mai Sofia. Sofia, la discreta abnegada. La que ho aguanta tot. La dona forta que sempre sap estar on toca per apagar qualsevol incendi. I miri que La Zarzuela ha semblat la nit del foc de les falles. Sofia és, sociològicament, la clàssica mare i àvia espanyola que sosté a les llars el que és insostenible. La que tot ho veu, la que tot ho pateix i la que tot ho calla. Pel bé de la família. És una dona de pel·lícula d’Almodóvar. I no com aquesta d'ara que és que no fa ni cara de salut. Aquesta d'ara que s'atreveix a impedir una foto de l'àvia amb les seves nétes. Però, on s'és vist? Esclar que van cridar-li “floja” mentre feia el trajecte del cotxe a la porta d'un edifici. “Floja”, quin insult més sensacional i, sobretot, més descriptiu de la imatge que té d'ella la majoria social de l'Espanya del blat.

I aquesta ha estat la setmana en que la monarquia ha patit la pitjor crisi. Perquè si aguanta és pel suport de l'Espanya que ha pres partit per Sofia. Sense el suport d'aquesta part de la societat, la institució fa aigües. I això ha coincidit amb altres crisis inimaginables fa set dies i que han anat esclatant una darrera l'altra.

La justícia interna. El Gobierno va decidir usar la justícia política per solucionar el “problema” català. I com que no en tenien  prou inhabilitant uns quants polítics i algun líder social sinó que calia destruir-los i fotre'ls 30 anys a la presó en aplicació del “pormisgüevos”, van optar per la rebel·lió. Però la rebel·lió necessita violència. I com que no n'hi ha hagut, van haver d'inventar-se-la. Per poder calcar el model que tan bé els va funcionar a Euskadi. Però això no és Euskadi. I al final la justícia alemanya els ha destrossat l'estratègia. Per molt que el portaveu del Gobierno, Méndez de Vigo, surti avui a la roda de premsa posterior al Consejo de Ministros amb cara de “aquí no ha passat res”, la hòstia ha estat amb la mà oberta i fa 24 hores que l'Estat, la justícia política i l'Executiu recullen dents del terra. 

I el més trist és al nivell dels arguments de defensa: “Oh, és que la fiscalia sí que ens va donar la raó”. A veure una cosa, però que és aquest argument de merda? 1/ la fiscalia no jutja. Aquí potser sí, però a Alemanya decideixen els jutges, que d’aquí els ve el nom: jutges, jutgen. Fiscals, “fiscalitzen” i 2/ la fiscalia pot dir missa, com la va dir aquí quan va defensar la posada en llibertat de Quim Forn i el jutge el va mantenir segrest.. ai, perdó... empresonat.

El respecte per la justícia alemanya. Començant per la vicepresidenta i seguint per uns quants servils servidors, després de dir que respecten les decisions judicials han afegit allò de... “a veure, això ho ha decidit una justícia regional...”, amb aquella xenofòbia del “nosaltres som Tabàrnia i el tribunal alemany és Tractòria, una gentussa de poble”. Això segur que li haurà agradat molt a la justícia alemanya. Sobretot pel respecte que implica. Crec que encara ara estan rient.

(Per cert, un petit incís. No havíem quedat que Espanya era el país més descentralitzat d'Europa? Doncs a Alemanya un Bundesland -o Land- pren una decisió i allà es queda la decisió, sense anar al Suprem ni al TC de torn).

La justícia externa. Espanya deté corre-cuita Hervé Falciani, reclamat per la justícia suïssa des de fa temps, per si sona la flauta i pot fer un intercanvi amb Marta Rovira. I Suïssa li diu a Espanya que ni se’ls passi pel cap i que per qui els han pres.

La premsa. Mentre aquí la vicepresipremsa queda retratada, la premsa europea i mundial publica la realitat del que està passant. Noticies, opinions i editorials impensables a la premsa amiga provoquen urticària a alguns insignes “pensadors” hispans com Pérez-Reverte. És ja mítica la seva piulada: “Washington Post, The Times, Le Monde, cuestionando la democracia española. Más que el problema catalán, lo que me aterra es la incompetencia de este Gobierno de mediocres ineptos. Su incapacidad para desmontar en el extranjero la campaña de desprestigio contra el Estado español”.

La Universitat. El cas del màster de Cristina Cifuentes sembla una anècdota i pot ser que ella aconsegueixi superar-lo sense dimitir però, com a mínim, durà unes quantes persones a la presó per falsificació de document públic. A banda, la imatge de la Rey Juan Carlos I, ara mateix cal anar a buscar-la a l'abocador. I la dels màsters, també.

CNI. A Bèlgica no li ha fet gaire gràcia que els serveis secrets espanyols actuïn al seu territori​ com qui va a cal sogre i fot els peus sobre la taula. A la taula del dinar de Nadal. I sense sabates. I amb els mitjons foradats. I sense haver-te rentat els peus des de Carnaval.

Setmana Horribilis per Espanya. El Procés ha fet surar una realitat somorta. Ha fet surar la pitjor realitat d'un sistema que no va saber fer aquella transició que en van dir modèlica i que no ho va ser. Al contrari que la de Portugal. I que no va passar comptes amb el seu passat com a l'Argentina, Xile o Paraguai. Per citar només tres exemples. I ara Europa i el món occidental se'n ha adonat. I això només és l'inici.