GRÀCIES!!! Companys i companyes de la Teletrès, de veritat, us estic molt agraït. No us podeu arribar a imaginar com han canviat els meus àpats gràcies a haver fet cas del clam ciutadà que us demandava, com un sol home (i una sola dona), el “fora les agulles dels nostres televisors”. La vostra decisió de deixar de mostrar als Telenotícies com desenes de ciutadans (i ciutadanes) eren convertits en un emmental, a còpia de clavar-li banderilles en forma de vacuna, m'ha provocat un relaxament d'una magnitud tal que ara els tomàquets de l’amanideta (de tomàquet) del dinar em tornen a tenir gust de tomàquet. Bé, i la mongeteta amb patates del sopar, ara se'm posa tan bé que m'adormo com un angelet d'una manera natural i sense que em calgui comptar vacunes.

Però més enllà d'aquesta facècia que ens ha permès uns moments de relaxament que sempre són útils per animar una actualitat que cada dia ens esgota, el que hi ha darrere de la cosa és fascinant. Com pot influir en moltes persones una decisió que tu mai podries suposar que tingués uns efectes ni tan sols imaginats. I, sobretot, com les xarxes, això que ara està tan de moda rebutjar perquè ha trencat monopolis, serveixen perquè passin coses. Coses que semblen senzilles i intranscendents i que, aquestes sí, són les que realment interessen a la gent (s'ha fixat que ja només em falta escriure que han vingut per quedar-se i tenim un combo de campió).

Un exemple? La famosa piulada de l'actor Pep Cruz explicant que havia anat a un supermercat a comprar, que va demanar poder usar el WC i que van negar-s'hi. Semblava una banalitat, però no només no ho era sinó que milers de persones es van sentir identificades amb un tema que fins aquell moment semblava que no existia perquè no havia sortit en cap mitjà de comunicació. I, sí, existia. I tant que existia! Amb els bars tancats a partir de les cinc de la tarda i sense lavabos públics, ningú ha pensat en milers de persones que potser tenen una necessitat urgent i que estan abandonats.

Si em permet la provocació, ens omplim la boca de fer carrils bici (necessaris, però alguns dels quals estan mal plantejats i són absurds) perquè queda “xupiguai”. Els carrils bici són uns omplepistes molt ben vistos per poder posar-se medalles, però no pensem en posar lavabos per a la gent, ni bancs a les cantonades perquè la gent gran tingui un lloc per poder seure i descansar quan surt a passejar. Perquè a l'imaginari col·lectiu això no ens fa sentir-nos millors. I, sobretot, en un món on cada cop viurem més anys i, per tant, serem una societat envellida en què seran més necessaris els bancs i els lavabos que els carrils bici. No per res, sinó per l’edat de la població usuària.

Doncs això de les punxades de les agulles, si fa o no fa, seria això. Una brasa somorta a la que la gent li dona aire i de no se sap on apareix un incendi. I, de sobte, a la redacció d'una cadena pública els arriba una cosa que allà ningú s'havia plantejat mai: que ensenyar quaranta-quatre vacunacions seguides, amb primers plans d'agulles, a molts dels clients els provoca un daltabaix. I, arran d'això, descobreixen que per inèrcia estaven fent una cosa d'una manera que tenia una alternativa molt millor. Sí, i part de la culpa l'ha tingut Twitter. Ja ho sap, aquest lloc pervers ple de cretins que et duen la contrària, no com a la vida real on tothom és Teresa de Calcuta però en molt amable i on pots viure en una bombolla on només t'aplaudeixin els que no necessiten ni un vàter públic ni un banc per seure.