Per explicar i entendre el que sóc ara, és fonamental conèixer el meu passat.

7 de novembre de l’any 1977. Teatre Argensola de Barbastre. Els Joglars, la companyia de teatre que jo vaig fundar el 1962, estrena La Torna. L’obra recreava els últims dies de la vida de Heinz Ches, executat a garrot vil l’any 1974 com a torna (d'aquí el nom) processal que va servir al règim franquista per justificar d’alguna manera l’execució de Salvador Puig Antich. 

 

 

El 2 de desembre, l’endemà de representar l’obra al Bartrina de Reus, l’autoritat militar (por supuesto) ens la prohibeix, ens deté i engega un Consell de Guerra contra els integrants de la companyia. A partir d’aquell moment va començar una gran campanya a favor de la llibertat d’expressió que va aconseguir acabar amb la censura teatral existent i que ha deixat com símbol per la història aquesta imatge:

 

 

Però, parlem de què ens va passar a mi i a la companyia. Quan van fer-nos el Consell de Guerra jo havia marxat a l’exili, després d’una històrica fugida per les teulades de l’Hospital Clínic de BCN. Altres dos integrants d'Els Joglars, en Ferran Rañé i l’Elisa Crehueras, també havien fugit a França. L’Andreu Solsona, l’Arnau Vilardebó, en Gabi Renom i la Myriam de Maeztu, van ser jutjats i condemnats a 11 mesos de presó.

Però pel mig hi va haver molta mala maror entre un servidor i la resta. Vam enfrontar-nos per la tria del meu advocat, fiscal militar durant la postguerra, per les estratègies a seguir per les defenses i, sobretot, per les mobilitzacions a fer. Jo hi estava en contra i tots els altres a favor.

A partir d’aquell moment, el distanciament va ser total. I la cosa va empitjorar quan va tocar decidir qui es quedava l’autoria d’unes obres creades a partir del treball col·lectiu i assembleari propi dels hippies que érem tots plegats fa 45 anys. I, com que jo era qui anava a registrar les obres, les vaig posar al meu nom i, per tant, constàvem com a meves. Senzill, no troba? Per això l’any 2005 vaig poder estrenar al Romea de BCN “La torna de la torna”, una recreació de l’obra del 1977, dient que jo n’era l’autor. I per molt que la resta de Joglars em van dur a judici reclamant la coautoria, no van tenir res a pelar.

Però ja que som al 2005, marquem aquesta data com l’època, any amunt, any avall, en què se’m va començar a passar definitivament l’arròs creatiu, com a molts altres companys de la meva generació. El món havia canviat i molts actors de teatre no vam saber, o no vam poder, o no ens van deixar adaptar-nos al nou món audiovisual i al seu nou llenguatge. I, mentre altres es dedicaven a la producció, a la gestió o, directament, plegaven, jo vaig optar per deixar-me utilitzar. Políticament parlant. Noi, que d’alguna cosa hem de viure la gent, no?

De ser un toca-collons crític amb el poder (amb un més que amb l’altre, també cal dir-ho), vaig passar a participar en la fundació de Ciutadans i fins caure rendit als braços d’Esperanza Aguirre. Ella em va adoptar, em va pagar les misses (i la nòmina), em va donar un càrrec, em va deixar estrenar les meves més que justetes obres que, en altres circumstàncies, no haguessin estat admeses ni com a ingrés a l’Institut del Teatre i, a canvi, jo li vaig fer de bufó agraït. 

 

 

El problema és que, per cridar l’atenció al meu nou món ultraneoliberal i al·lèrgic a qualsevol cosa que no sigui “una grande, libre y por cojones”, cada cop havia de fer i de dir coses més estranyes i freaks. I, com més coses estranyes i freaks fas, sobretot segons a quines edats, més fas el ridícul, més quedes en evidència i, en conseqüència, menys gent et fa cas. Però, com menys gent et fa cas, més cas et fa la poca gent que encara et fa cas i tu has d’alimentar-los amb dosis encara més dures de provocació infantil per mantenir aquest petit residu de gent estranya. I, al final, només interesses a grups tant de dreta extrema que fins i tot a mi em fa vergonya que em considerin un referent.

És per això que ara mateix aquest és el meu nivell.

 

 

Pobre? Molt! Per a qui en un moment va ser referent de la sàtira i la burla, acabar fent això per acontentar quatre ultres jubilats vestits amb pantalons de tergal, és terriblement depriment. Però és la manera que he trobat de sobreviure...