Sí, ja sé que estem estrets, però això d’estar tots dos dins d’una urna és una metàfora de la situació política espanyola. Per molt que ens esforcem nosaltres i el PP per sortir d’aquí, només ens podrà treure algú de fora.

I, sap per què? Perquè del dret o del revés, de cap per amunt o de cap per avall, fent la vertical pont o un triple mortal amb tirabuixó mirant a Astorga, ens falten 6 diputats. Per tant, sabent això, és evident que presentar un acord condemnat al fracàs un diumenge d’agost, que és el que vam fer ahir, és tan útil com comprar-se una cantimplora amb un forat al cul (entenent que em refereixo a la cantimplora, eh).

O sigui que no ens sorprendrà si li dic que continua la gran campanya de màrqueting a quatre, en la qual tothom juga el paper que li convé de cara a posicionar-se davant dels ciutadans. I, com haurà comprovat, el meu paper és presentar-me com el defensor de: 1/ la classe mitjana, 2/ la regeneració democràtica i 3/ del diàleg, la negociació i el pacte per salvar Espanya del desori. I, no em negarà que me n’estic sortint. Després la gent no em votarà, però els pocs que em votin ho faran molt convençuts. I si cal, buscant aliats inesperats...

 

 

Fixi’s, ahir vaig vendre el gran paquet de mesures econòmiques que se suposa que he imposat al PP i amb un missatge adreçat només a aquesta classe mitjana urbana a la qual pretenem arribar, deixant la classe baixa, rural i envellida per al PP. D’això se’n diu “inversió electoral de futur”. Després vaig vendre la despolitització de la justícia i la unitat d’Espanya com a gran regeneració. I al final, els grans esforços que hem fet per pactar amb el PP 150 punts, 100 dels quals ja vam pactar-los amb el PSOE.

I això últim demostra que, en economia i a Espanya, les diferències entre dretes i esquerres són com les existents entre Shakira i Paulina Rubio.

 

 

I pel que fa al PP, a ells ja els va bé que jo escenifiqui que els imposo moltes coses perquè així ells poden dir que han cedit molt i es treuen la imatge d’imposició de la seva darrera majoria absoluta, durant la qual no van pactar ni si el rotllo del paper WC del Congrés s’havia de posar caient per la banda de la paret o per fora. Com va dir aquell, es tracta de fer veure que tot canvia perquè tot continuï igual.  

Perquè si analitzes l’acord presentat ahir, les grans mesures de regeneració democràtica i les grans reformes per convertir Espanya en una democràcia homologable i sense tuf a erdoganisme encara estan de vacances. I lluny. I no s’espera una vinguda més o menys immediata. Per no parlar de la lluita contra la corrupció. ¿No s’ho va passar bé escoltant i llegint la interpretació del que és o no realment corrupció per justificar les mesures de broma que inclou l’acord?

Total, que mentre sis vots no ens treguin d’aquí, seguirà el màrqueting, el pressing-PSOE, els posturisme, la venda de fum i el fer veure. De moment fins a les eleccions gallegues i les basques, a veure si els seus resultats permeten canvis de cromos. Serà quan pràcticament haguem estat un any sense govern i demostrant que Espanya no és país de pactes sinó d'imposicions.

Ah, i referent a Catalunya... Si entre nosaltres no cedim ni per repartir-nos el pastís, demostrant cap sentit d’Estat, imagini’s quins possibles pactes podem signar amb els separatistes que vinguin a Madrit (concepte) amb un referèndum sota el bracet... Ha, ha, ha!!! Em descollono només de pensar-ho!!! Vaaa, passeu cap a casa que foteu nosa!!!

I tregui’m el colze de les costelles, que no puc respirar... I el pitjor de tot, ni esborrar el que vaig dir a El Mundo el passat 18 de juny...