Ensumi, ensumi aquesta campanya electoral que ja ha començat. Què, fa molta pudor de demagògia barata, oi? I també fa una gran fortor a insult a la intel·ligència de la ciutadania, oi? Molta més de l'habitual, certament.
Encara està fresca l'última gran batalla al fang usant l'Agència Europea del Medicament (EMA). Una polèmica que ahir i avui ha estat fo-na-men-tal per la història de la humanitat i que demà ja estarà oblidada a l'habitació dels mals endreços. Amb la resta de joguines que el debat polític adolescent necessita anar consumint sense parar. I, fixi's si el debat tenia nivell, que per destruir el gran argument de l'unionisme radical només cal usar la humil realitat: "Barcelona era la millor candidatura per tenir l'EMA i ha perdut per culpa dels indepes", diuen. Bé, això és com allò de "si la meva àvia tingués rodes, seria una bicicleta". El problema, greu, és que ser la millor candidatura i no tenir els maleïts indepes, com diu el nacionalisme espanyol radical, no ens hauria garantit guanyar l'EMA. Per la senzilla raó que les dues ciutats que més ho mereixien, segons qui havien de decidir-ho, van empatar en la votació final i la decisió es va prendre... PER SORTEIG!!!
O sigui, imaginem que BCN no hagués tingut ni un sol indepe sota la capa del seu sol i tothom que hi viu i hi treballa fossin catalans de bé. Hauria arribat a la final empatada amb una altra ciutat i la decisió l'hauria pres l'atzar. Conclusió: l'argument que la culpa és dels indepes és fals, tot i ser una hipòtesi impossible de provar. Terrible.
Però això és una innocent baralla de pati de guarderia si ho comparem amb polèmiques on hi ha morts pel mig. L'unionisme radical s'ha enfadat molt per la reacció d'alguns indepes a la mort del fiscal general de l'Estat. Lògic. Això d'alegrar-se en públic de la mort d'algú és molt lleig. Sigui fiscal general d'un Estat o passatger d'un avió que s'estavella. Posem com a exemple l'accident de Germanwings?
Entenc aquesta indignació en defensa de la figura del senyor Maza. Però perquè soni autèntica, veraç, homologable, sincera i honesta, hauria de ser extensible als casos en què l'ofensa afecta els "altres", els teus "rivals". Com en el cas de Germanwings o de Muriel Casals. És que si no, no s'hi val. Si no, no és indignació fruit d'un sentiment sinó un ús partidista dels sentiments. Si no et sap greu sempre, és victimisme partidista. I fer victimisme partidista usant algú a qui tu dius respectar, és una falta de respecte cap aquesta persona.
Passa el mateix amb la polèmica provocada per la denúncia de Marta Rovira sobre el possible ús per part de l'Estat de la violència. Xavier García Albiol, en la seva cursa per ser el més dur de tots perquè creu que això li dona vots, ha dit avui que "els serveis jurídics del PP estudiaran si són denunciables les infames declaracions de Marta Rovira sobre les suposades amenaces de morts al carrer per part del govern espanyol en cas de prosperar la declaració d'independència". Home (i dona), doncs ja que amenaça de fer-ho, que aprofiti perquè aquests mateixos serveis jurídics es mirin uns quants exemples de casos on s'ha parlat de morts. I que ho facin en nom de la doctrina EMA o de la doctrina "Tots som Maza".
Per exemple, les consideracions d'un company de partit:
I quan acabin de mirar-se aquestes declaracions, els famosos serveis jurídics poden entretenir-se amb alguns articles on s'insisteix en aquesta línia. Per exemple, aquest de La Gaceta:
O també poden donar un cop d'ull a un article molt famós de Gregorio Morán, que havia d'haver estat publicat a La Vanguardia el passat 22 de juliol, que el diari va decidir censurar i que incloïa aquest fragment:
I si no en tenen prou, també poden provar amb una peça publicada el passat setembre per Luís María Anson a El Mundo amb aquest suggestiu títol:
Era un article on Anson suposava un hipotètic diàleg i que oferia aquest simpàtic moment:
I, per postres, també poden optar per un incunable del gran Eduardo Inda:
I ara vostè potser em dirà: "Escolti, està fent un 'i tu més' que no ens porta enlloc". No, el que reclamo és equidistància argumental i decència neuronal. Usar l'Agència Europea del Medicament per fer política barata és lleig, però inofensiu. Però fer-te l'ofès quan t'acusen d'amenaçar amb matances i que resulti que fa mesos tu i els "teus" es dediquen a dir que qui busca morts són els altres, és una altra cosa. I la paraula que defineix aquesta cosa és una miqueta més forta que "lleig". I me l'estalvio perquè últimament aquí les querelles van massa barates. Però crec que m'he explicat, oi?