Afegim a l'extens espectre que aixopluga el concepte “qui ens havia de dir fa un any que...” l'expressió: “qui ens havia de dir fa un any que acabaríem descobrint que, quan parlem d'alliberament de peatges i d'alliberament de patents de vacunes, en el fons estem parlant del mateix”. I és que comences pagant-li uns diners a una empresa que explota en règim de monopoli una concessió que et dóna dret a desplaçar-te d'un lloc a l'altre (peatges) o per aparcar al carrer (zona blava) i acabes en mans d'una mena de concessió privada que explota l'administració d'unes vacunes que a tu et permeten viure i al conjunt de la humanitat li permeten seguir funcionant. Comparació exagerada? Mirem-nos-ho.

És evident que qui inverteix els seus diners en fer alguna cosa, sigui una autopista o una vacuna, ha de tenir beneficis. Per què? Perquè si no, això ho acabarà fent sa tia Rita. Sap greu i és així de trist, però els humans (i les humanes) funcionem d'aquesta manera. Ara bé, aquest benefici econòmic ha de tenir un límit? Aquesta, crec, és la pregunta que cal fer-se. Un cop s'ha recuperat la inversió i s'han guanyat prou diners com per seguir invertint i per tenir una masia a l’Empordà i una torre a la Cerdanya (o on sigui), ¿cal seguir fent-se encara més immensament ric? O sigui, un cop ets molt ric, cal ser seixanta-nou vegades molt ric?

Sobretot parlo de casos on existeix això que en diuen un interès general. No és el mateix fer-se immensament ric venent una salsa per a calçots, que estarà molt bona i es vendrà molt però no és de primera necessitat, que amb unes vacunes que salven vides i salven maneres de poder guanyar-se la vida.  

Quan preguntes la quantitat de diner públic que han rebut les farmacèutiques per desenvolupar aquestes fantàstiques vacunes que ara ens permeten començar a controlar la COVID passa com quan vols saber detalls dels contractes signats entre aquestes empreses i els estats: això no toca. I just ara que acaben les concessions de les autopistes catalanes, sabem que el Gobierno espanyol pretén que paguem per circular per qualsevol autovia. I ho sabem perquè, sense dir res, han colat aquesta qüestió en la documentació presentada davant la UE per poder cobrar els fons europeus de recuperació. Aquest secretisme al voltant de coses que afecten la nostra vida és el que ens mereixem que passi a la història.

Si vols anar de Mataró a BCN tens quatre opcions. Les dues en transport públic són el tren i el bus. I, com els usuaris saben, la segona funciona força millor que la primera. Però depenent d'on vagis i a quina hora del dia, et surt més a compte anar-hi en transport privat. Si el tries, una possibilitat és pagar peatge. L'altra és anar per una via urbana plena de semàfors, rotondes, embussos i passos de vianants que fa que surtis de la capital del Maresme en ple hivern i arribis al cap i casal també a l'hivern, però de l'any següent. Per tant, si fas un Maresme-BCN en el teu vehicle o pagues o pagues. Concretament des de juliol del 1969. O sigui, fa 52 anys. L'autopista està amortitzada 46.906 vegades i encara la seguirem pagant fins al setembre. Però ara pretenen que d'aquí dos anys tornem a pagar-la. Aquest cop per mantenir la via, diuen.

Per poder vacunar-te, els estats paguen mooolts milers de milions d'euros a unes empreses que prèviament s'han beneficiat dels diners dels estats. I amb la COVID, com amb l'autopista de Mataró, no hi ha alternativa. O passes per la farmacèutica o per la garita del peatge. No hi ha opció. I quan els dius que en nom de la salut de la humanitat alliberin les patents (o els peatges en nom de l'economia familiar i la de les empreses), la resposta és que vas en contra del lliure mercat i de la competència que permet que existeixin vacunes i carreteres. Però servidor, que és molt tossut, torna a la pregunta d’abans: cal ser seixanta-nou cops fastigosament ric o amb un parell ja n'hi ha suficient?