Ana Rosa Quintana ho ha sentenciat aquest matí al seu programa: “El procés ha mort”.

La cosa venia de l'exclusiva que ens ha ofert ella com a seva pròpia de si mateixa, però que ha estat possible perquè la va gravar un càmera de qui ni en sabem el nom i del qual ningú se'n recorda. I que quan presentin la demanda per revelació de secrets, serà qui acabarà llepant. Sí, perquè gravar una conversa privada i difondre-la és delicte.

Però més enllà del tema relatiu a les grans exclusives i el dret a la intimitat, el cas demostra que, més enllà del “cunyadisme” necessari en un programa matinal de cadena privada i de la propaganda unionista associada, el desconeixement sobre els mecanismes dels indepes és còsmic. Desconeixement el del programa i el dels analistes que s'han posat a aplaudir amb les orelles.

Ahir l'independentisme tenia un problema. I aquest problema es deia unitat. La relació entre Junts per Catalunya, el PDeCAT i Esquerra tenia el mateix aspecte que la sopa d'aigua estancada a la bassa d'un tros que mengen per dinar a ca la Família Reial. (Ah, per cert, a la llista de la desunió no hi poso la CUP perquè ahir van fer d'espectadors de la cosa).

Ahir l'independentisme recordava, amargament, la frase de José María Aznar, l'home que va voler imitar el vestir, les maneres i el parlar de Júlio Iglesias i va acabar d'aspirant a míster samarreta mullada en un hotel de l’Imserso de Marbella on a la nit hi actua María Jesús y su acordeón: “Antes se va a romper Cataluña (con eñe) que Ejpaña (amb Jota)”.

Ahir l'independentisme se'n va anar a dormir i, en comptes de comptar ovelles, comptava, per una banda, polítics, i per l'altra, poble. Ben separats. I, en ple atac d'insomni, es va llevar, se'n va anar al WC, es va situar davant del mirall i es va començar a cridar-se a si mateix que era un traïdor.

Però com passa cada dia des del big bang, després de la nit ve el dia. I, si ens posem metafòrics, després de la foscor sempre acaba sortint el sol. I així ha estat com avui l'independentisme s'ha llevat amb l’Oprah Winfrey cigronaire mostrant una confessió de Carles Puigdemont que és tan real com que és el que pensa des de fa temps. La qüestió és que encara no havia trobat el moment ni la manera de dir-ho en públic. I, a més, no tocava. I li afegiré més, qualsevol que analitzi el moment polític català amb un mínim de realisme, sap que això és el que pensa realment perquè no pot pensar cap altra cosa, tenint en compte la situació. Perquè Carles Puigdemont pot ser moltes coses, però una que no és segur és afeccionat a autoenganyar-se.

I mentre Ana Rosa conclou que el procés s'ha acabat, la realitat diu que aquesta exclusiva mundial servirà per cosir l'independentisme. El de la gent i, sobretot, el dels polítics. Com abans ho ha fet la reacció al 9-N, les càrregues de l’1-O, el piolinisme, l'empresonament i exili dels líders i tants i tants moviments que havien acabat definitivament amb una situació que, a pesar de la guerra bruta i els diners invertits en la seva contra, va tornar a guanyar les eleccions.

I no, negar que el procés estigui acabat no és cap rebequeria indepe. Lamentablement per al cunyadisme matinal i per als okupants de despatxos oficials, és una realitat. Ells (i elles) són els millors a l'hora de revifar aquest independentisme que té la pitjor salut de ferro de l'hemisferi nord. Bé, i potser també del sud.