Hi ha una cosa encara més catalana que muntar una associació o col·leccionar coses estranyes. I aquesta cosa que fan els catalans es diu autocrítica. Però no en positiu i per intentar fer les coses millor sinó autocrítica des del derrotisme.

L'última tongada l'arrosseguem des de fa 3 dies. A partir del moment en què la consellera Clara Ponsatí va dir allò del pòquer i el “farol”.

La reflexió era necessària i convenient perquè alguns deixin d’autoenganyar-se definitivament i altres comencin a explicar-nos cap a on anem, amb quina velocitat i per fer-hi què, també definitivament. Però això ha derivat en una riuada de gent dient que dimiteix de fer “activisme”. Aquell rampell tan català.

La qüestió és que aquest exercici imprescindible que ens autoexigim tan fort que acabem usant-lo per derrotar-nos a nosaltres mateixos, esdevé a l'imaginari col·lectiu, propi i aliè, com una assumpció de derrota conseqüència de no haver fet les coses bé.

En canvi, l'unionisme que mai no fa autocrítica, com que no es qüestiona res, s'adjudica la veritat absoluta. És a dir: vostè fa autocrítica perquè no tenia la raó i nosaltres ni ens plantegem haver fet res malament perquè som uns campions. O millor dit, ens creiem tant en possessió de la veritat que això de l'autocrítica no va amb nosaltres i és cosa de fracassats.

Ara no entrarem en la mentalitat de qui històricament ha estat conqueridor i qui ha estat conquerit (i derrotat), però el tema va una miqueta per aquí. Fent una metàfora (i que s'entengui exactament així), els uns som el gos que sempre rep hòsties i els altres són l'amo que fot les hòsties. I en la relació amo-gos, es vulgui o no, sempre hi ha una posició dominant. Mentre el gos ho permeti, esclar.

Per tant, i seguint amb la metàfora, aquesta situació només s'acaba mossegant l'amo just al moment en què aixequi la mà o faci la intenció. Dit d'una altra manera, d'autocrítica la justa i necessària i exigint que els altres també la facin.

Sí, perquè mentre aquí som exquisidament pulcres criticant segons quines patinades de segons qui, fa tres dies que sento els tertulians unionistes defensant com un sol home (i com una sola dona) les paraules de Borrell sobre l'enfrontament civil. Com abans havien defensat la seva desinfecció o les seves brometes nivell Jaimito Borromeo dedicades al vicepresident Junqueras. Ei, i ho defensen sense cap mania i amb molta vehemència.

I miri que en tenen de material per fer autocrítica. De fet si s'hi posessin ara mateix, acabarien per Nadal. Del 2351. Començant per segons quines presències en segons quines manifestacions de personatges que serien expulsats de l'alemanya nazi. Per nazis. I acabant per la connexió clavegueres de l’Estat-periodistes amics, alguns dels quals, com diria Aznar: “no están ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas”.

Per tant, ànim. Ells i nosaltres.