Aquí hi ha gana

No és gaire lluny de casa. Vaig trobar-me la cua un dia passant-t'hi per casualitat. I em va impactar molt per la quantitat de gent que hi havia. Era a l'inici del confinament i aquella imatge era notícia. Però vaig decidir no fer cap foto. Ni tan sols vaig mirar gaire les persones que hi eren. El meu pas va intentar ser el més discret possible perquè imaginava que a mi no m'agradaria gaire que em veiessin fent una cua per obtenir menjar. Potser si arriba el dia pensaré diferent i desitjaré que qui passa pel meu costat em miri als ulls. Però en aquell moment vaig preferir pecar de prudent.

I ara aquella frase tan típica: “Els que feien cua eren persones com vostè i jo”. Que tampoc tinc molt clar què vol dir exactament això de “com vostè i jo”. Imagino que quan la diem volem explicar que són persones que vivien del seu sou i que el dia que es va acabar el sou es va acabar poder viure. I quan això passa, suposo que aguantes com pots fins que arriba el dia que la nevera està totalment buida i no tens més remei que anar a fer cua a la porta d'una parròquia, un banc dels aliments o una associació. Amb l'esperança que sigui un mentrestant i que te'n sortiràs. Perquè, esclar que hi ha de tot, però la majoria de la gent vol treballar, tenir un sou mínimament digne per pagar un lloguer o una hipoteca, omplir el carro al mercat, de tant en tant sortir a dinar amb la família i comprar als fills algun dels seus capricis.

El primer cop que vaig sentir la frase “aquí hi ha gana”, usada com a lema de denúncia i assenyalament d'una realitat somorta, va ser en aquella BCN preolímpica, quan ens pensàvem que teníem tantes llonganisses que ens faltarien gossos per poder lligar-los. Un país en transformació cap a la modernitat més moderna i el futur més esplendorós convivia amb una pobresa i una marginació que ha seguit existint, que mai ha marxat i que ha tingut moments com l'actual, que de tanta que n'hi ha, vessa.

Aquí hi ha gana. Aquí i ara hi ha milers de persones que viuen de la caritat. Sí, de la caritat, una paraula que hem fet desaparèixer d'aquest llenguatge tan refinadament eufemístic que gastem. Caritat: “Ajuda o auxili que es dona gratuïtament a qui ho necessita, com diners, roba o menjar”. I mentre això passa al món real, als parlaments parlen, sí, però de les seves coses. Coses que no van de gent fent cua per posar oli, llet, pasta, llegum i galetes dins del seu carro. No, van de poder, de propaganda, d'aconseguir l'endemà un titular favorable a la premsa amiga que potser faci pujar una dècima en unes enquestes que ja ningú es creu.

I mentre aquí hi ha gana, per un cop que existeix un ingrés mínim vital, amb totes les crítiques que se li puguin fer, ja ha aparegut el concepte de “la paguita”. L'utilitza el feixisme asimptomàtic, els nets que encara avui viuen del que van robar els seus avis durant el franquisme, per tractar de lladres i vividors la gent que fa cua per menjar. Amb aquella superioritat de classe dels que han vingut a la vida a passar l'estiu. “Doncs jo també m'apuntaré a això de ‘la paguita’ i a viure sense treballar”, diuen. Sí, amb 400 euros (o 600), que és el que ells paguen quan un cop a la setmana els porten a casa la compra del súper.

I al costat d'aquests, els que fan bona la frase “no hi ha res pitjor que un obrer de dretes”. Sí, ja sé que no queden obrers, com tampoc es fa caritat, i que això de les dretes i les esquerres és relatiu, però ja m'entén. És la carn de canó que ha fet president a Trump i a Bolsonaro i vota VOX. Els que trien la malaltia perquè creuen que evitarà el remei i acaba passant com als aparcaments dels centres comercials, que per sota de la teva sempre hi una planta inferior.

Tant de bo tot torni a rutllar més o menys i les cues per omplir el carro d'anar a comprar tornin a ser les de sempre. Perquè voldrà dir que 1/ La gent se'n surt i 2/ A pesar de tot tenim un sistema on la solidaritat encara existeix i permet ajudar la gent amb dificultats, que sempre n'hi haurà. I, sí, i aquí també hi incloc algun vividor que s'aprofita del sistema. Però si vol, de les misèries de la condició humana en parlem un altre dia...