Dos de novembre del 2005. Representants d'una majoria absolutíssima dels partits presents al Parlament de Catalunya assisteixen a un debat parlamentari al Congrés dels Diputats on hi presenten la reforma de l'Estatut. Hores abans, Òmnium organitza un acte al Círculo de Bellas Artes i hi convoca la societat civil de la capital. L'Espanya Plural present van ser dos, Santiago Carrillo i la seva esposa. Dels “intel·lectuals espanyols megacompromesos” no n'hi va anar ni un.  

Cas Julian Assange o com els estats vulneren totes les lleis per destruir el dissident. Sobretot quan el dissident els despulla. WikiLeaks va fer escac al sistema durant un temps. El suficient per encendre la flama de les anomenades “Primaveres Àrabs” i per escampar per l'opinió pública d'occident la veritat del que els seus dirigents feien a la guerra de l'Iraq. Però, com diria el filòsof Josep Lluís Núñez “això no se podia permitir”. El sistema va reaccionar i Assange va començar a tenir problemes amb la llei. Molts dels que se l'havien cregut, van donar per bones les acusacions i van retirar-li el suport. Temps després, i veient com funciona la justícia política en alguns indrets del planeta, a molts d'aquests els va caure la bena dels ulls. Assange era massa veritat en un món que es regeix pel control de la informació, que és el control del poder. I el poder és més que Déu i no li calen ni set dies per crear una realitat que t’aparca per sempre més en l'oblit d'una presó. I així va ser com Assange, amb les seves virtuts i equivocacions - que serien més o menys les de tothom- es va convertir en un símbol de llibertat.

Avui la justícia del Regne Unit havia de decidir si accedia o no a la demanda dels EUA d'extradir-lo. La decisió ha estat que no. Per tant, de moment escapa a ser condemnat als 175 anys de presó que sumen els delictes dels que l'acusen. Naturalment, durant aquest temps els “intel·lectuals espanyols megacompromesos” mai li han manifestat cap suport. Ei, i la majoria d'ells (i d'elles) van ser en un “No a la guerra” on “la guerra” era la de l'Iraq.

I també avui hem sabut que una cinquantena de personalitats internacionals han signat un manifest impulsat per Òmnium que reclama l'amnistia pels presos polítics, els exiliats i tots els represaliats catalans. Si mira la llista hi veurà noms com els d'Ai Weiwei, Dilma Rousseff, Adolfo Pérez Esquivel, António Lobo Antunes, Colm Toibin, Gerry Adams o... Yoko Ono i Joan Baez. I quan s'hagi mirat tota la llista tornarà a comprovar que els “intel·lectuals espanyols megacompromesos”, aquí tampoc hi són. Perquè, com que fa anys que ja no hi són enlloc, el més normal és que hagin desaparegut per sempre més. I sap per què?

Van estar tota la vida donant-nos classes de superioritat moral. I va arribar el dia en que van haver de decidir si mullar-se, assumint un cert risc personal consistent en que l'Estat els posés una creu vermella de veritat, o mantenir el seu estatus. I van dimitir. I la seva exquisidesa intel·lectual va quedar feta miques. I tothom va veure que eren un frau. I van adonar-se que el millor que podien fer per salvar la poca dignitat que els quedava era callar la puta boca per sempre i deixar de donar als altres unes lliçons que ells mai no van atrevir-se a aplicar-se-les. I els pocs que després han obert boca, justament ho han fet per alinear-se amb el que anomenarem “Règim del 78”.

Renoi, és que els vicis són molt cars i la vida molt llarga. Tant, que resulta que Yoko Ono és ara mateix el dit que ens assenyala què és (i qui és) una intel·lectual compromesa de veritat.