En la cruïlla entre dos carrers, cada setmana hi topen 485 cotxes. La mitjana en aquella ciutat és d'una topada al mes i ningú entén què passa. Fan un informe i resulta que els semàfors que hi ha instal·lats compleixen tots els protocols. “¿Com pot ser que hi hagi tants accidents, si tenim un fantàstic protocol?”, exclamen els responsables de la cosa. I les responsables, també. “Però, si els semàfors estan fabricats amb els materials homologats, fan l'alçada que diu la normativa i la intensitat de la llum que fan és l'adequada segons els estàndards establerts per la reglamentació comunitària i la LSI (La Llei Semafòrica Internacional), què carai deu estar passant?”, es qüestionen els experts que analitzen el cas. I les expertes, també.

Fins que algú descobreix que el problema és que hi ha dos cables que fan contacte, de tal manera que posen tots els semàfors en verd a la vegada. I llavors qui vetlla pel bon funcionament del sistema surt a treure's les puces de sobre amb el famós argument exculpatori del “potser en algun moment concret no hem aplicat el protocol d'una manera correcta, però el protocol era molt bo. De fet era EL protocol. I ho era tant que mai havíem tingut cap queixa sobre el seu funcionament”.

Aplicat aquest patró als abusos o a l'assetjament sexual existent als partits polítics, per exemple, hi passa una cosa semblant: “Oh, és que hem aplicat el protocol intern”. Molt bé, i? Hi ha hagut assetjament o abusos? Sí? Doncs perdoni, però aquest  protocol és una merda que no serveix per a res tangible, a banda de permetre sortir a posteriori per intentar quedar bé i acabar quedant en evidència. I no hi ha cap diferència entre tenir o no tenir el protocol perquè el resultat és el mateix. Per tant, 1/ de què val tenir una cosa que no fa servei? i 2/ de què val excusar-se amb una inutilitat? La dissort és que a la nostra societat hi passen moltes coses i molt ràpidament, no tenim temps de pair-les ni tenim memòria, i després no passem les factures corresponents.

On vull anar a parar? Al protocol de la setmana. Al que hi havia a l'Institut del Teatre de BCN i darrera del qual es van amagar els responsables del centre quan l'Albert Llimós i la Núria Juanico van publicar a l’Ara la notícia dels assetjaments sexuals. Vull anar a parar a com l'Institut del Teatre tardarà anys en recuperar el seu bon nom per culpa d'uns gestors que van mirar cap a una altra banda quan els arribaven unes queixes i unes denuncies que podien ser certes o no, però que s'haurien d'haver investigat. Uns gestors als que quan la merda els va arribar al coll, van intentar justificar-se amb “el protocol”. Però, escoltin, és que només han pres mesures quan el que vostès ja sabien que succeia ha sortit publicat i ha estat titular a tots els mitjans. És que abans no van fer res. Però, de quin protocol m'estan parlant?

“Un professor ha assassinat a tots els nostres alumnes amb les armes que tothom ens va dir que guardava al la seva taquilla i després que tothom ens avisés que practicava la punteria al bar del centre mentre la gent dinava. Però ens estranya tant, perquè miri que havíem aplicat el protocol que tenim i que està taaan bé...”.