Arcadi Espada entrevista avui Manuel Valls a El Mundo. El titular que usen per vendre el peix té a veure amb la dèria de tots dos: “El nombramiento de ese Jaume Giró como consejero de Economía. El símbolo espectacular de una sociedad contaminada. Giró: la Caixa, el Barça y el Procés. Lo tiene todo. ¡Y con toda la prensa encantada!”. Mandra. Molta. Perquè aquesta pel·lícula ja l'hem vist. I la passaven al cine nic. Aquest discurs del “jo sóc ciutadà del món i vostè és un merda” va caducar el dia que aquells que van dir-se d'esquerres van sortir del Bocaccio, la llum del sol els va enlluernar i va resultar que la seva revolució etílica s'havia desfet a dins com el glaçó del Lumumba que acompanyava un còctel de gambes amb salsa rosa.
Però, sobretot, és aquest “ese”. “Ese Jaume Giro”. Classisme de 131 supermirafiori cinc portes, volant de cuir i petxines al mànec del canvi de marxes. La superioritat dels que s'han atorgat ser divins perquè no suporten venir d'on vénen. I no hi ha res pitjor que intentar oblidar els teus orígens i renegar del teu bressol fent veure el que no ets. Terrible.
Però la notícia no era aquesta masturbació d'egos sinó que per allà al mig Manuel Valls ens anuncia que plega. De què? Bona pregunta. Potser ara que se'n torna a França un dia passa per la Plaça Sant Jaume i descobreix que allà hi ha l'ajuntament de BCN. Estaria bé. Diu que “aviat” deixarà l'acta de regidor perquè aquesta etapa “s'ha acabat” i ara s'ha adonat que és “majorment francès”. Confessa que va tornar a Catalunya per “canviar de vida” i que presentar-se com a alcalde de la capital catalana “no va ser encertat”. Vaja, exactament el mateix que molts li van dir fa dos anys i la resposta va ser, mirant-te amb suficiència, que guanyaria les eleccions.
Enrere deixa un projecte que ha durat com un paraigües comprat en un basar. Va venir per crear una candidatura de notables que havien de salvar la ciutat però miraves la llista i allò era l’outlet de wallapop. Marxarà havent estat un Quique Setien de la política. Un contractat que passava per aquí i que quan torni a casa es preguntarà què ha passat i seguirà sense haver entès res. De res. Ni tan sols què hi feia aquí ni per fer què. El seu cos era a BCN però ni el seu cervell ni la seva ànima no van arribar a venir mai. I se'n va havent vingut a passar un estiu gràcies a l'herència d'aquella tieta-àvia que “tenia uns pisos”. Una herència, per cert, no menor. Sinó que li ho preguntin als que van llogar-lo per un sou mensual que en el seu moment va explicar el diari ARA:
Fa les maletes amb tres grans èxits comercials: 1/ la maniobra que va permetre Ada Colau ser alcaldessa, moment en que vam veure on és la línia que separa la raó d'Estat i fins on arriba el patriotisme constitucional, 2/ el dia que va dir que a França era republicà i aquí monàrquic i 3/ haver passat la pandèmia a Menorca. I de propina, demostrant-nos la cara real del seu nacionalisme excloent:
Quan dius que t'estimes tant el teu país, hauries d'estimar també tothom que hi viu, inclosos als que volen preservar la seva llengua minoritària estudiant-la a l'escola. Però esclar, quan estàs tan per sobre de la colla de patois arreplegats que t'envolta i que no guanyaran mai el que tu guanyes ni es relacionen amb qui tu et relaciones, el lògic i coherent és ser així. I quan ets així i així et va i ningú et compra la moto, és quan descobreixes que ets francès i te'n tornes a veure si trobes una altra tieta-avia que et continuï pagant la festa. I d'aquesta manera intentar que el teu estiu no s'acabi mai.