Doncs sí, el PP ha guanyat a Madrid. Com sempre. Bé, almenys el sempre que és així des de fa 26 anys. I quan no guanya, pacta amb les seves marques blanques o tenen un Tamayo a mà. Un Tamayo i una Sáez. Dos diputats socialistes que foren subornats perquè darrere hi havia un projecte que no es podia aturar. Aquell talonet era la xavalla que els rics llancen als pobres amb el màxim menyspreu possible i una propina necessària per assolir aquell Madrid DF que llavors es començava a construir. Que, al final, va d'això. Una megaciutat que xucla tot el que té a tres-cents quilòmetres al voltant i que necessita empoderar-se. Per això el PP de Madrid s'ha convertit en un partit nacionalista-regionalista. Ei, però assenyat. Una barreja entre Miguel Ángel Revilla i Josep Antoni Duran i Lleida.

Total, que ara tots som experts en Madrid i analitzem què ha passat en un dimarts primaveral que va nàixer fa uns mesos a Múrcia. Allà, un d'aquests que en saben tant de política i que ideen maniobres genials va obrir un meló que va resultar ser una mina. I no d'aigua, no. De les que exploten. Com diuen en aquest Madrid tan “ayusista” “en toa la boca”. Un intent socialista de situar Ciutadans al mapa per aconseguir canviar la geometria variable existent en aquell moment al Congrés dels Diputats, ha acabat en l'eclosió del fenomen Díaz Ayuso. Veurem fins on arriba, però de moment no li falta ni discurs, ni estratègia. Però això ja ho vaig intentar explicar ahir...

Ha estat una campanya a sac. Dels uns contra els altres i dels altres contra els uns. Com diuen els futbolistes clàssics, “de dur el ganivet entre les dents”. Resultat? Ha anat a votar el 80,73% del cens. Això pot voler dir dues coses sobre l'electorat: 1/ Li va la marxa o 2/ Va a votar més quan es tracta de fer-ho amb la víscera. En canvi, l'escrutini ha estat més assossegat. En alguns moments em recordava aquells problemes de la classe de matemàtiques del tren que surt d'un punt A a una velocitat de 100 per hora i un que surt d'un punt B a 80 per hora i calia saber on es creuarien. Bé, aquí es tractava de saber l'hora dels resultats i del toc de queda de les 23 hores. I en alguns moments semblava que aquests dos trens es trobarien de cara.

Demà serà dia d'analitzar detingudament les xifres dels derrotats, un dels quals és un gran guanyador. Sí, parlo de Mas Madrid. Perd perquè no suma amb les esquerres, però triomfa perquè aconsegueix un empat tècnic amb el PSOE que a l'hora de publicar aquesta peça el converteix en la segona força política de la Comunidad. Ells són realment la nova política i un fenomen per analitzar. El seu repte, i potser el seu error, serà intentar traspassar aquest model d'èxit ―de moment madrileny― a la política espanyola.

L'hòstia del PSOE és brutal. Amb un augment de 12 punts en la participació, ells en baixen 10 i mig. Amb cent setanta mil vots més a les urnes que a les últimes eleccions, Gabilondo perd més de tres-cents mil sufragis. Això donarà benzina al PP durant dies i servirà a Casado per intentar erosionar Sánchez. Falta saber si serà gasosa esbravada o tindrà més recorregut. Això sí, aquest fracàs evita eleccions a Espanya durant un temps.

Parlar de Ciutadans fins i tot fa peneta. De vint-i-sis diputats a cap ni un. Són el nou UCyD. Aquella UPyD que es va desfer com un bolado però posant-li la seva C en comptes de la P i rememorant aquella UCD que el ventet s'endugué. El partit que sempre va estar a punt de tot, ara té un futur que passa per reconvertir les seves seus en supermercats.

I Vox? Ah, la ultradreta... Els resultats fan que Ayuso no els necessiti i es treu de sobre la llufa. Seguiran allà, però sense tocar moqueta. I finalment, Podemos. Pablo Iglesias ha aconseguit 10 diputats, tres més que ara fa dos anys i quan les enquestes li'n donaven zero, però ha tingut l'excusa perfecta per fer el que es veia venir que faria. Almenys de moment: marxar. Amb permís de les vacunes, tenim molta feina per analitzar i molts dies per fer-ho.