La desaparició de les caixes d'estalvi va provocar que un servidor de vostè acabés sent client del BBVA. O sigui, no vaig ser jo qui va trucar a la seva porta sinó que l'esfondrament del sistema m'hi va abocar. Per absorció. La del BBVA de les restes de cinc caixes. Si no m'he descomptat.

Fa relativament poc vaig rebre una comunicació del banc en qüestió dient-me que, degut a que no operava amb aquest compte, em cobrarien uns diners. Concretament una quantitat que vaig considerar un insult. I una immoralitat. Per la xifra i pel concepte. Pagar, i no poc, per tenir guardats els meus diners? No hauria de cobrar jo uns interessos? No. El món ha canviat tant que ja no hi ha caixes d'estalvis i tenir quatre estalvis val diners.

Total, que vaig demanar hora per intentar trobar una solució raonable. Sí, perquè ara als bancs hi demanes hora, com al dentista. La diferència és que al dentista hi fan servir anestèsia. L'oferta rebuda va ser que hi dugués una nòmina, o diversos rebuts, o hi fes ingressos periòdicament. Si ho feia, adéu impost revolucionari. “No miri -vaig argumentar- precisament aquest compte el tinc per no fer res de tot això”. Resposta: “Doncs si no li agrada, veu aquella porta tan ampla i tan bonica? Doncs, au, ja la pot creuar en direcció al carrer”. I això és el que vaig fer.

Però primer calia clausurar el compte. I ara ve la part autènticament divertida de la cosa. Resulta que això no ho pots fer per internet. Ni pots demanar hora. L'única opció és passar per la finestreta de caixa. I allò és un món per descobrir. Sap les urgències d'un gran hospital en plena passa de grip? Doncs és un broma comparat amb el que es viu a la cua de la caixa d'un banc. Perquè a l'hospital almenys hi ha cadires.

Com que han tancat milers de sucursals, milers de clients que venien de les antigues caixes, bàsicament gent gran, s'han quedat absolutament fora de lloc. Molts no tenen internet, ni telèfons on poder baixar-se les aplicacions, ni DNI electrònic, ni potser targeta. Són gent que han passat d'anar a parlar amb el senyor Josep de la caixa del costat de casa, “que és molt bon xicot”, a haver d'entendre's amb una màquina que els escup una lletra i un número per anar a fer cua en un espai que sembla un tanatori i on no poden ni seure-hi. Perquè hi ha més cua que cadires. I allà s'hi passaran una estona. La de servidor de vostè va ser de 40 minuts. De rellotge.

Compartida, d'entre altres, amb un nen bramant sense parar, un senyor nerviós que caminava de la paret situada en un extrem a la paret situada a l'altre extrem fent passes molt llargues (calculo que va recórrer uns 34 quilòmetres), una senyora parlant per telèfon amb un to de veu tan alt que podia haver-se comunicat amb el seu interlocutor a crits i una senyora gran que tota l'estona es queixava de l'espera.

I per despatxar aquesta fauna variada, cinc mostradors. Dels quals en funcionaven dos. I pot imaginar l'alegria que tenien les dues persones que atenien el públic i que són allà cada dia durant cinc o sis hores.

Mentre m'esperava, vaig tenir prou temps per adonar-me que jo en aquell indret hi sobrava. Que els molestava. I que tot allò estava pensat per expulsar-me com a client. A mi i a la resta de gent que estava allà fent cua. Prefereixen fer de mitjancers en el cobrament i pagament de rebuts que guardar els quatre duros dels clients. En diuen model de negoci. I jo, que començo a ser un senyor gran, no ho entenc. I ja estic fent un forat al matalàs per guardar-hi els quatre duros que he pogut arreplegar. Com feien els meus avis. Perquè som allà mateix.