Aquesta setmana m'he dedicat a passejar per diversos llocs cèntrics de BCN en hores del dia variades. La conclusió és que la ciutat és un gran local disponible. Ho diuen els centenars de cartells amb aquest text situats a les persianes de tota mena de locals que ara estan buits. Què ha passat? A veure, ni sóc economista, ni tinc ni idea de turisme, tot i haver treballat de jove en una agència de viatges, però tinc ulls.

Es calcula que, fins abans de la COVID, cada dia hi havia al centre de BCN una mitjana d'entre 150 i 170 mil turistes. Era gent que sortia de l'hotel, de l'apartament turístic o del creuer al matí i no hi tornava fins la nit. Per tant, feien vida al carrer. Menjant, bevent, comprant, visitant monuments, usant transport públic, taxis i cotxes, motos, bicis, patinets i altres ginys estranys i, en definitiva, consumint. I perquè aquesta gent i les seves necessitats de consum hi cabessin, va ser necessari fer espai. I va passar que els pins d'un immens bosc mediterrani es van anar arrancant dia a dia, mes a mes i any a any i al seu lloc s'hi van plantar avets canadencs de plàstic fabricats a Bangla Desh, mooolt típics de la zona, com tothom sap, i sobretot molt naturals..

I així va ser com els pisos turístics van ocupar l'espai dels pisos dels barcelonins que no podien pagar al Barri Gòtic lloguers com de Manhattan davant del Central Park. I així va ser com desenes d'edificis d'habitatges van passar a ser hotels. I així va ser com la botiga de tota la vida que venia productes de consum diari per la gent del barri o la de productes especialitzats o “diferents” i que atreien barcelonins d'altres barris i catalans que hi anaven de visita, no van poder competir amb no-se-sap-qui que apareixia oferint al propietari 10 vegades més pel local. I així va ser com tot es va omplir de locals de sucs de fruita que no tenien de fruita ni el color, de restaurants infames a preus de Mònaco, de gelateries que feien pagar gel dolent com si fos realment un gelat amb gust a alguna cosa, de negocis de menjar tan ràpid com infame i denunciable davant un tribunal, de botigues amb flamenques i samarretes d'equips de futbol italians i anglesos i d'establiments de marques internacionals de roba que oferien el mateix que al centre de qualsevol ciutat del món.

Anaven tancant botigues emblemàtiques i ningú feia res per evitar-ho. I als mateixos que es lamentaven molt per aquesta pèrdua pel barri i la ciutat els preguntaves quant feia que no hi havien anat a comprar i callaven perquè feia moooolts anys que havien oblidat que aquestes botigues existien. Per què? Perquè ni els barcelonins ni els catalans tenien cap motiu per anar al centre de BCN, perquè res del que hi havia allà els podia interessar. I poc a poc, la ciutat es va convertir en un Port Aventura que té vida mentre les atraccions estan obertes. Sense Dragon Khan, Tutuki Splash ni Shambala, no té sentit anar-hi. I així és on som ara.

El centre de BCN semblava viu perquè cada dia hi havia 160 mil turistes okupant-lo. Ara que no hi són, ens hem adonat que no hi ha barri. Ni veïns. Ni oficines. Ni botigues de coses útils (amb alguna excepció). Ni restaurants (amb alguna altra honrosa excepció). Vaja, que no hi ha vida. Per què una senyora de Sants ha d'anar ara a La Rambla? A fer què? A comprar-se una samarreta d'en Messi? I un senyor de Falset, què? Hi anirà a menjar-se una paella amb l'arfròs de color groc i amb una gamba que la darrera vegada que va veure el mar va ser quan allò de Pangea?

No sabem quan, però el turisme tornarà a okupar el centre de BCN (com nosaltres tornarem a okupar el centre de NY, París o Londres). I quan això passi, no recordarem res del que ens ha passat ni haurem aprés cap lliçó. Ara bé, algú hauria de prendre nota que un cop ha caigut el decorat que tapava la realitat, ha quedat demostrat que BCN ja no és un bosc mediterrani sinó un parc temàtic ple d'avets canadencs de plàstic fabricats a Bangla Desh. I que si volem recuperar el bosc autòcton, un pi no creix en quatre dies.