Aquest matí hem escoltat el que deia Luís Bárcenas a un jutge de l'Audiència Nacional. Així resumit seria: el PP va finançar-se il·legalment amb diner negre i aquest diner es comptabilitzava amb una comptabilitat extracomptable. Això últim, certament, un concepte a tenir molt en compte.

Ara bé, ha deixat clar que els contractistes que aportaven aquests diners ho feien “per donar un cop de mà al partit sense esperar-ne res a canvi”. Vaja, una cosa com la de l'Esperit Sant i la concepció del nen Jesús. Però més endavant ha insinuat que sí, que alguna cosa queia, però que ell d'això ja no en sap res perquè tot es feia a la llotja del Bernabeu. Patapam!!!

També ha explicat que Mariano Rajoy va ser qui va decidir tallar la relació amb les empreses de Correa, el senyor Gürtel. En canvi no ha dit res de les possibles relacions amb la resta de senyors generosos i amables i desconeixem si van seguir repartint bitllets, com qui reparteix entrepans de sobrassada en una festa infantil, i que explicaria aquesta febre per construir AVE's, aeroports, autopistes arruïnades o projectes fallits com el tan famós com oblidat transvasament de l’Ebre.

Proves presentades per Bárcenas del que ha dit? Ni una. Com sempre. Per tant, tot això pot ser cert o no. És el que Jordi Pujol va definir com el “diuen, diuen, diuen”. Però ara tornarem a Pujol. De moment anem a la reacció del PP.

El secretari de comunicació, Pablo Casado, ha sortit a dir de seguida que les manifestacions de Bárcenas “formen part de l'estratègia de defensa i que l'acusat no està obligat a dir tota la veritat”. I té tota la raó. I els que acusen tampoc. I li diré més, qui acusa pot estar mentint molt. Algunes portades de diari dignes d'haver estat creades pels germans Grimm així ho demostren. I això em permet tornar a Pujol i el “diuen, diuen, diuen”.

Ho he escrit en altres peces, però insistiré per si de cas algú té la temptació de treure de context alguna frase: aquest ni és un article de defensa de Jordi Pujol, ni de cap dels seus fills. Va d'actituds polítiques que queden en evidència quan el que has dit dels altres no t’ho apliques a tu mateix.   

Quan el diari ABC dedica 5 de les 7 portades de la setmana passada al cas Pujol, de què estem parlant? De presumpta corrupció o de l’ús de la corrupció d'unes persones per desacreditar unes idees? Perquè això és el 80% del cas Pujol als mitjans: diuen, diuen, diuen. I quan ho dius (això), ràpidament t'acusen de connivència amb la corrupció, No miri, ja sé que a alguns no els convé perquè els desmunta la paradeta, però és molt important destriar el gra de la palla. I el gra és algun fill de Jordi Pujol fent, presumptament, coses tan lletges que el codi penal les castiga. I la palla és relacionar independentisme amb corrupció, com fan repetidament la premsa i els polítics de l'unionisme radical. Perquè si val aquest argument, val el contrari:

La unitat d'Espanya que defensa el PP és una cortina de fum per tapar que és un partit corrupte, adjudicador d'obra pública a canvi de finançament per pagar-se les campanyes electorals i per pagar sobresous en diner negre als seus màxims dirigents, inclòs l'actual president del govern. I aquestes adjudicacions les han fet per una quantitat tan brutal de diners que han arruïnat per dues generacions aquesta Espanya que tant diuen estimar i que només és un instrument per tapar la seva misèria moral.

Però això no puc dir-ho perquè no en tinc proves. Com l'unionisme radical no té proves del que repeteixen des de fa tres anys: que l'independentisme és un invent per seguir robant. Amb la qual cosa som davant d'arguments extraargumentals. Vaja, com la comptabilitat extra comptable, però en discurs político-periodístic.

No sé si m'ha captat al que em vinc a referir...