Aquesta és la història d'en Pep Florolos. Concretament la seva apassionant història aquàtica de l'estiu.
Fa uns dies en Pep Florolos va veure per televisió l'anunci d'unes ulleres per fer snorkel que estaven a la venda en una coneguda cadena de supermercats. I li van agradar tant que se les va comprar.
(Avís important: l’snorkel és el nom amb el qual ara es coneix la pràctica consistent en fotre el cap sota l'aigua amb unes ulleres de bussejar i fer-ho a dos metres de la costa. Les ulleres d’snorkel són aquelles que tota la vida s'havien venut a les botigues on també hi tenien poms de vidre transparent amb petxines a dins que es posaven als canvis de marxes dels cotxes, provocant en el vehicle un efecte mariner certament apassionant).
Doncs bé, armat amb les seves ulleres noves i d'uns pulmons de ferro, el nostre Pep va llevar-se ben d'hora ben d'hora per estrenar-les. El lloc triat va ser la platja del Cristall de Badalona, coneguda internacionalment pel seu espectacle de llum i color subaquàtic. Un cop allà, va procedir a endinsar-se en les misterioses aigües... però abans va haver d'apartar l'equip que va trobar les restes del Titànic al fons de l'Atlàntic i que estava fent un documental a la zona, altres tres equips del National Geographic i cinc de l'institut Cousteau. Per fi el mar estava a disposició d'en Pep Florolos.
Cinc minuts després d'haver iniciat la immersió, en Pep va trobar-li sentit a la seva aventura. Eren allà, a tres metres de profunditat i entre la fauna abissal. Cinc cilindres que, segur, eren unes bombes iguals a la que dies abans havia estat trobada a la platja de Sant Sebastià de BCN.
Ràpidament en Pep va avisar l'exèrcit i es va organitzar un dispositiu de rescat. Van desallotjar la platja, van restringir el pas de vehicles i vianants per la zona pròxima i van procedir a neutralitzar els CNI (Cilindres No Identificats).
Vint-i-sis hores després de l'inici de tot plegat, en Pep Florolos seguia els esdeveniments des de la distància, conscient que gràcies a la seva troballa s'estava a punt de salvar la vida de molts banyistes. Quants? En Pep no ho sabia, però potser estàvem parlant de centenars perquè és que no era un cilindre sinó... CINC!
Vint-i-sis hores després de l'inici de tot, un grup especialitzat de l'Armada espanyola, proveït de tota mena d'estris per fer detonar objectes molt sospitosos, feia explotar la troballa d'en Pep. Una troballa que al final havien resultat ser cinc trossos de formigó. O sigui, no eren bombes sinó restes d'una obra que algú havia llençat al mar. Gràcies a en Pep Florolos, doncs, havien estat inutilitzats uns trossets de ciment.
Mentre ell, orgullós de la seva heroica actuació, tornava cap a casa seva amb les ulleres d’snorkel sota el braç, va poder sentir la conversa entre dos veterans habitants de la zona:
- Però si aquí al davant hi han llençat runa tota la vida. De fet quan es van aterrar diverses cases, la runa anava directa al mar...
- Si haguessin preguntat a algú de per aquí, els ho hauríem explicat i no hauria calgut tot això que han fet, que val un dineral.
En Pep va mirar-los amb menyspreu. Quanta ignorància! I quant desagraïment! Gràcies a ell havien estat desactivats uns blocs de ciment que en qualsevol moment podrien haver esclatat per culpa de la calor, o d'un temporal, o per l'acció temerària d'un nen que també s’hagués comprat unes ulleres d’snorkel... i a sobre, al ser de ciment, podrien haver provocat l'efecte metralla... i, mira com li ho pagaven!