Ahir en un sopar amb vuit persones, ningú havia vist la sèrie aquesta d'això del calamar, però tots n'havíem sentit a parlar. I, fins i tot, van ser expressades opinions sobre el contingut. Això sí, basades en comentaris agafats al vol en grups de familiars i amics i als mitjans de comunicació. Perquè resulta que ràdios i televisions s'han passat mitja setmana parlant amb experts de l'efecte que la violència que hi ha a la sèrie té entre els adolescents. Bé, i els no tan adolescents. Sobretot per baix. Perquè nens i nenes menors de 10 anys estan consumint un producte que quan jo era petit (i d'això ja en fa moooolts anys) era de dos rombes.

El fenomen anomenat “El juego del calamar”, una sèrie que passa Netflix, m'apareix per totes bandes. Com a meme, gag d'humor, fenomen social, anàlisi reflexiva, i fins i tot amenaça amb ser la disfressa que ho peti durant aquest “Jalogüing” que ja arriba. Servidor de vostè, que és boomer entre els boomers (com ja ha quedat clar amb els rombes) no ha vist la sèrie. I no tinc previst fer-ho, tot i que hauria perquè la feina de qui intenta entendre què succeeix al món passa per mirar-se què succeeix al món. Però vivim en un estat opinatiu on ens atrevim amb qualsevol cosa sense saber-ne -vaja, com hem fet sempre-, i això em permet ara mateix parlar del “calamar” però sense esmentar res del contingut i fent-me/fent-li dues preguntes: 1/ Si no miro la sèrie, passo a ser un marcià? i 2/ Si dic que no tinc interès en mirar-la, estic fent-me l'interessant i l'exclusiu?

“Tothom ha vist el calamar i tu no?”, és una exclamació que ja m'he sentit dir més d'un cop els últims dies. Bé, defineixi'm “tothom” i parlem d'aquesta viralitat de les coses que ens obliga a consumir un producte audiovisual -o dir que ho hem fet sense que sigui cert- per no quedar com uns marginats socials. ¿Parlem de la pressió perquè consumim el que consumeix el grup al que pertanyem? Doncs miri, cap novetat. Això està inventat fa segles i és el que tota la vida n'hem dit “anar a la moda”. I negar-se a finals del primer quart del segle XXI a seguir les tendències; sigui en el vestir, en el pentinat, en el consum és exactament el mateix que els nostres avis dient: “Si és moda dur una truita al cap, tu te la posaràs?”. Perquè al final, opinar d'això del calamar pel que sentim a dir i no pel que en sabem realment, també està molt inventat. Repetim els debats, ens creiem molt moderns, però en essència acabem fent el mateix que sempre hem fet. Això sí amb altres plataformes. I ara sembla que descobrim la sopa d'all.

Ens impacten les mateixes coses i ens continuen sorprenent les anècdotes. La diferència és que la dona barbuda o aquell “telefilme” de López Vazquez que es va dir La Cabina, han estat substituïts pel pet de Caldea, per les gírgoles del sostre del vagó de Rodalies i pel famós calamar.

Cada dia rebem més notícies i més impactes que els nostres besavis en cinc anys. Consultem permanentment el mòbil a la recerca d'un nou estímul. La informació és com una capsa de crispetes, ens mengem les notícies una darrera l'altra sense immutar-nos i acabem avorrits per saturació. Però seguim consumint frenèticament. Fins que arriba el que tota la vida ens ha interessat de veritat, l'anècdota, la banalitat que realment ens crida l'atenció. I acabem fent el de sempre. I parlem de pets i mirem sèries violentes -o diem que les hem vist- i obrim debats sobre “marededeu com està el món!”. Com el 1848 a Mataró van mirar-se amb estupor com els arribava una cosa anomenada ferrocarril en forma de monstre de ferro fotent fum. Som allà mateix.