Dels autors d'“En un acte amb advocats i amb la cúpula política judicial, el president del Parlament ha de fer veure que no existeixen diputats del Parlament empresonats preventivament en aplicació de delictes inexistents i obviar la realitat” arriba “Calleu i obeïu o perdreu el Mobile”.

Aquesta sèrie de ficció transcorre en la Catalunya del 155 i, de fet, és la segona part de “Huy, cómo huyen las empreses”.

El fil conductor de la història és la cantarella aquella que diu: “Mentre estàveu callats i acceptàveu la situació que nosaltres dèiem que era la normal, tot anava bé. I ara ho heu espatllat tot. Si no calleu i obeïu, i si no sou com nosaltres us diem que heu de ser i si no feu les coses com nosaltres diem que les heu de fer, us passaran coses terribles que nosaltres farem veure que ens entristeixen i que ens preocupen, però que realment ens llepen un peu i part de l'altre”.

Els mateixos que en públic diuen que anem al desastre econòmic per culpa dels indepes i que en privat 1/ s'alegren que marxin unes quantes empreses de Catalunya, 2/ que han fet el possible perquè això fos així, 3/ que han pressionat i han amenaçat perquè això fos així i que van inventar-se que l'Agència del Medicament no va venir per qüestions sobiranistes, són els que 5/ ara amenacen el Mobile. “Calleu i obeïu o perdreu el Mobile”. Com si el Mobile fossin ells. Com si el Mobile fos seu. Pagaria per estar present a les converses del senyor Mobile amb aquests que de dia ploren de tristor per les empreses transhumants i de nit els posen un camió de mudances a la porta. Pagaria per veure quants caps de cavall s'ha trobat ja el senyor Mobile al seu llitet.

En nom de la seva “normalitat”, alguns pretenien que avui hi hagués una assistència “normal” als actes institucionals del Mobile. Com si a Catalunya no hi passés res. Com si no hi haguessin presos polítics, ni exiliats, ni gent en llibertat condicional a l'espera de judici, ni polítics amb les seves propietats embargades, ni centenars d'imputats. I quan la dignitat fa que no s'accepti la “normalitat” imposada, llavors arriba l'amenaça fantasma. L'amenaça que només ha vingut del Gobierno i de l'Estat i de la qual no n'ha parlat ningú de l'organització del Mobile ni durant 0,0000000001 mil·lèsimes de segon.

La nota oficial d'avui és per sucar-hi la producció anual de Bimbo, Rosendo, Eroski, Hacendado, Panrico, totes les marques de massa congelada, tots els proveïdors de benzineres i tots el gremis de flequers artesans del país: “El Gobierno acompañará al Rey durante su estancia en Barcelona con motivo del Congreso Mundial de Móviles y deplora la actitud irresponsable y sectaria anunciada por determinados cargos institucionales. La presencia del Rey en Barcelona simboliza el apoyo de la Corona y del conjunto de España al MWC, y por extensión, al desarrollo y pujanza de la economía catalana. Los desplantes anunciados por ciertos representantes institucionales, además de injustos y mezquinos, ponen en riesgo que Barcelona pueda seguir albergando en el futuro un evento global de tanta importancia.

Barcelona se juega mucho estos días. Todos los ojos estarán puestos desde mañana en el Mobile World Congress de cuyo éxito dependerá la permanencia en Barcelona de la mayor feria de tecnología móvil del mundo, algo en lo que debiéramos estar todos unidos y trabajando juntos”.

Traduït: “No juguéis con fuego, que os hacemos un ‘a por ellos’, però con móbiles en vez de porras y pelotas de goma”.

Ah, i sobre la impopularitat del Rei al país, que tant comença a preocupar a Madrit (concepte). Però, a veure una cosa... què pretenien que passés després del discurs del dia 3 d'octubre? Es pensen que allò els sortirà gratis total? Es pensen que les coses no tenen conseqüències? Una majoria de catalans ha desconnectat d'Espanya, però també de la Monarquia. I això ja no té marxa enrere. I no perquè ho digui jo. És que és així. Encara que ens amenacin amb la pèrdua d'una fira. Molt important, sí, però una fira.