Servidor de vostè va veure el debat electoral de TV3 amb un únic objectiu: saber com pensen gestionar els candidats (i les candidates) el que sembla ser la recta final de la pandèmia però, sobretot, l'etapa posterior. I no. Van dedicar-li una hora al bloc anomenat “pandèmia”, però no van parlar de LA pandèmia sinó que van usar-la per comentar altres coses que no tenien res a veure. Va ser un gran oportunitat perduda.

No se quan, però és evident que aviat (i desconec com situar en el temps aquest “aviat”) deixarem enrere la part més hospitalària de la COVID i entrarem en la fase que anomenarem “la dels efectes”. I aquí i ara, bàsicament se'n veuen dos. En l'àmbit social, un augment dels problemes mentals i en l'econòmic una crisi que destruirà molts petits negocis i hauria de fer-nos replantejar, bàsicament, el model turístic. Això últim, un clàssic estil quan et trobes pel carrer algú amb qui tens una relació que permet cinc minuts de conversa i pari de comptar i al moment d'acomiadar-te li dius a l'interlocutor “ei, truquem-nos i quedem per dinar”. I no truques mai. I l'altre, menys encara.

Dels problemes psicològics post-COVID només apuntar que les consultes dels experts en la qüestió cada cop estan més plenes. I amb gent molt jove que manifesta problemes molt preocupants. Perdre un any de la teva vida és terrible, però quan et passa en una època on cada dia viscut és com un mes en la suma de la teva experiència vital, la cosa és una tragèdia. El “No Futur” dels punks de finals dels anys 70 del segle passat serà una broma comparat amb el que s'està coent pels més joves. I de la gent gran, ja ni li explico. Els van disparant cada cop més a prop, veuen com al seu voltant desapareix el seu món i, mentre, els roben un any dels pocs que saben que els queden. I quan tens una certa edat, cada dia perdut és un regal massa generós per un futur que et resta a una velocitat imparable. I tot això acabarà petant per alguna banda.

De la crisi econòmica, a banda de la gent arruïnada, amb el negoci tancat i devent diners, aquí el gran tema és què succeirà amb els milers de llocs de treball de un turisme que tardarà a ser el que fou. Això si ho torna a ser. Fa poc parlava amb l'alcalde d'un poble turístic de costa que m'explicava la davallada d'ingressos només en aparcament de pagament. I estem parlant de xifres de set dígits. A partir d'aquí, augment exponencial d'ajuts socials amb un pressupost municipal que no para de perdre ingressos. Insostenible.

Sobre això va ser molt interessant la peça que va fer l’Ivan Gutiérrez, de la secció d'economia dels informatius de TV3. El resum és que de les 30 ciutats més pobres de Catalunya, 18 són de costa (l'any 2000 n'eren tres). I d'aquestes, dotze són a les comarques gironines. Però hi ha més. Miri's les xifres de la piulada que va fer:

Malauradament aquestes qüestions no han aparegut ni en la campanya ni en cap dels debats. Desconeixem les propostes sobre com intentar solucionar-les perquè és que ni han existit els problemes. I la notícia és que aquest futur ja està aquí i tornarà a agafar-nos completament conills. I ningú podrà dir que no estàvem avisats.