Quarantè aniversari de la Sagrada Constitució espanyola. A Madrit (concepte), un Estat està de celebració amb tota la pompa que l'ocasió mereix. El mateix dia, diputats de Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP fan un dejuni de 24 hores en solidaritat amb els presos polítics en vaga de fam per reclamar que el Tribunal Constitucional faci la seva feina. Novament dos mons oposats on un té la seva llei i l’aplica com vol i l'altre la pateix en silenci, com a l'anunci aquell.

Pares que voleu un futur ple de llum i de color pels vostres fills, intenteu que de grans siguin un Estat. Veureu com no els faltarà de res i la seva vida serà molt millor. A part, podran empresonar qualsevol persona que els molesti, sigui un Govern, un Parlament, un manifestant, un cantant o una Marededéu de Montserrat a la que li dónes la volta i neva.

Total, que a l'hora que seria la de dinar, però que no ho ha estat per motius obvis, he anat a Can Caputxins de Sarrià, a BCN.

Al pati, un petit escenari i diverses files de cadires que a aquella hora estan buides. Diversos diputats busquen el racó amb sol per treure's el fred de sobre. La gent que transita per allà se'ls acosta i els comenta coses. Tot és molt pròxim. Una senyora, per exemple, li diu a Elsa Artadi que no està gens d'acord amb la manera en que comunica el govern. Un senyor li diu a un diputat de Junts per Catalunya que la gent hauria de deixar de pertànyer a cap partit polític.

Al fons del pati hi ha una escala a través la qual es pot accedir al segon pis. Allà hi ha una sala amb una estufa de butà que reuneix al seu voltant diversos diputats (i diputades) a la recerca d'escalf. És de la marca Timshel. L'estufa, no els diputats (i diputades). Un pis més amunt hi ha l'espai on tots hi passaran la nit.

Al pati s'ha engegat una tertúlia sobre actualitat, just davant de l'accés a una porta lateral que és màgica. De tant en tant hi arriben persones, toquen el timbre i d'allà hi surten racions d'arròs a la cassola servides en plats de vaixella. Vaja, que els plats no són de plàstic. Al cap d'una estona, les mateixes persones, tornen a venir amb els plats, però ara buits i nets, i els retornen.

És fàcil descobrir qui fa el dejuni. Només cal observar qui beu molta aigua. Alguns amb sucre. Quan porto una llarga estona per allà, aconsegueixo tenir els peus glaçats. És quan passa pel meu costat l'alcalde de Ripoll, en Jordi Munell, i li comento que la temperatura ja sembla la del seu poble. Somriu. Ell passeja duent un polo i una americana.

Pujo a recuperar els peus al costat de l'estufa. I allà conec en Josep. Li pregunto si també fa dejuni i em diu que avui no dinarà ni soparà. “Ja ho he fet altres cops, sobretot quan vaig arribar a BCN l'any 1952”. I m'explica que amb 20 anys va marxar de Benifallet per intentar trobar un futur a la capital. I que quan va arribar-hi va estar uns quants dies pràcticament sense poder menjar i dormint al carrer, fins que va poder pagar-se una habitació en una pensió. Després va anar treballant fins que, estudiant de nit, va aconseguir treure's el títol de pèrit industrial a Terrassa. El més sensacional és que en Josep, en aquesta mateixa sala, l'any 1965 hi va fer classes. Durant tres setmanes, sense cobrar, a un grup de missioners que poc temps després marxaven cap a Colòmbia. Ell els va ensenyar nocions bàsiques de mecànica de subsistència per poder resoldre situacions a la selva.

“Però el que els va fer més servei a aquells xicots –m'explica en Josep- va ser el que va ensenyar-los un company que tenia dibuixats en una llibreta tots els insectes de la zona on anaven. I en color. Ell els va explicar quins eren verinosos, quins eren dolents i quins es podien menjar. I n'hi havia uns que deia que eren més bons que les gambes”.

En Josep ara té 87 anys, és vidu des de fa un any i viu sol. Quan li pregunto pel seu dia a dia em diu una frase que m'ha fet pensar molt: “Nosaltres ja ho teníem tot fet. Va ser millor que morís primer ella perquè així li he estalviat el disgust de trobar-me a faltar com jo la trobo a faltar”. Fins quan? “Bé, jo vaig vivint de mitja hora en mitja hora. Si he superat la mitja hora anterior, vaig a per la següent. I si la supero, mitja horeta més...”.

Mentre xerrem, ha anat arribant més gent. Ha aparegut una guitarra, la gent s'ha assegut al voltant del guitarrista i han  començat a cantar. Totes les peces són d'en Llach. Al “Viatge a Ítaca”, la memòria falla en alguna estrofa i aquell moment del “Bon viatge per als guerres que al seu poble són fidels” es converteix en un “Puigdemont president, Catalunya independent”. Al meu costat hi ha l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas que comenta: “Estaria bé cantar-ne també alguna de l'Albert Pla. Proposo “Papa jo vull ser torero”.

Apareix encara més gent i tothom que entra es posa a cantar. Fins que arriba l'Estaca i es dóna per acabada la sessió de cant i el diputat Eduard Pujol anima la gent a baixar al pati per seguir-hi una lectura de poemes a partir de cartes dels presos. Una senyora exclama: “llàstima, aquí ara s'hi està calentet”.

Esclar, gràcies a la famosa estufa de butà. Però, què passarà quan s'acabi el butà? En Sergi Sabrià, portaveu parlamentari d'Esquerra, em proposa una solució: “Fer com fèiem abans, treure la bombona i sacsejar-la. En tindrem per mitja hora més. Vaja, com en Josep...