Avui l'Oriol Lladó, regidor d'Esquerra a l'ajuntament de Badalona, ha fet un like a una piulada d'un servidor que és del 5 de desembre del 2017. Aquesta:
Quan he tornat a veure el vídeo m'he quedat en un estat que seria la barreja de em punxen i no em treuen sang i de pasta de moniato.
Recordo perfectament aquell dia. Esquerra havia convocat un acte electoral a l'Atlàntida de Vic per obrir la campanya de les eleccions del 155 i vam anar amb el Roberto Lázaro per fer-hi un vídeo, que al final va ser aquest:
Com que vam arribar amb temps, vam aprofitar per anar a Plaça i parlar amb els participants en una acció que realment era molt bèstia. Hi havia una mena de presó amb dues cel·les a l’aire lliure i la gent feia torns de tal manera que sempre hi hagués algú durant les 24 hores del dia. I això, naturalment, vol dir també la nit. I al desembre, les matinades de Vic a la serena són de tot menys càlides. Doncs bé, sempre va haver-hi algú dormint en una mena de llit que hi havia. Amb una petita estufa, mantes, polars, nòrdics, sacs de dormir i de tot, però sota zero. Brutal.
Vam menjar un entrepà a l’snack i vam baixar cap al teatre. Aquell mateix migdia el conseller de justícia Carles Mundó, il·lustre vigatà, havia sortit de la presó i ens van dir que venia cap allà. Vam decidir esperar-lo fora. Encara tinc clavada al cervell la imatge del seu cotxe baixant des de la rotonda d'accés, la seva arribada i quan va sortir del cotxe. Alt com un sant Pau abraçant-se amb els seus companys i entrant al recinte per una porta lateral fent unes passes que n'eren tres de les meves.
Impossible d'oblidar el moment en que Mundó va pujar a l'escenari. Aquell dia Carme Forcadell no intervenia perquè així li havien aconsellat per evitar problemes amb els jutges, però era a primera fila. En Roberto gravava des d'una mena de balcó superior i jo era a baix. Vaig pensar que el moment era prou potent i emotiu com per gravar-lo també amb l’iPad. I vaig prémer el REC. I mentre el conseller apareixia per l'esquerra de la imatge vaig pensar: “fa sis hores que aquest home ha sortit d'una presó on s'hi ha estat 33 dies i ara és aquí. Ha esmorzat en una presó a 600 quilòmetres d'aquí i podrà dormir a casa seva...”. I, de sobte, em va aparèixer al pla l’expresidenta del Parlament... I avui, un any i un mes després, he tornat a veure el vídeo. I m'he quedat molt fotut. Estic molt trist. Per la Carme, per aquella Carme que allà va esclatar d'alegria per poder abraçar en Carles. I també ho estic per la Dolors Bassa. I pels empresonats a Lledoners, dels que en parlem una miqueta més que d'elles dues. I pels exiliats. I pels processats.
A tots ells aviat els tornarem a veure. Per TV. I al judici. I els que anem a Madrid a cobrir aquella indecència, potser podrem tenir contacte amb ells i elles. I potser els podrem abraçar. Però el dia vertaderament feliç serà quan puguin ser abraçats per milers de catalans. Anant pel carrer, a la botiga del costat de casa o la cua del cinema.
Com van fer Carme Forcadell i Carles Mundó ara fa un any i un mes.