Què, li agraden aquests dos combatius cartells, oi? Res, són uns inofensius còmics per a infants fruit de la resposta popular a les agressions que signifiquen les retallades. i, com que les retallades són una agressió, VISCA LA VIOLÈNCIA!!! MORI LA INTEL·LIGÈNCIA!!!

Però, esclar, com sempre passa, ja ha sortit qui ha criticat la bondat franciscana d'aquestes bucòliques imatges que no deixen de ser un innocent còmic que expulsarien d'un capítol de la Peppa Pig per massa naïf. I, la veritat, no ho entenc. Gens. La primera és molt bonica perquè el conseller Comín ja hi té un ull tancat, cosa que voldria dir que abans de rebre la hòstia que veiem, ja n'ha rebut alguna altra. I la segona encara ho és més perquè aquí el conseller està assegut, com a la famosa escena de Reservoir Dogs, i ja té sang a la cara, cosa que també indicaria que la festa ha començat fa estona. Bé, i que continuarà perquè, mentre li acaba de ventar una cleca, la simpàtica infermera ja té a punt l'altra mà. 

I, parlant d'infermeres, no entenc tampoc que s'hagin queixat d'aquesta tendra estampa on queden retratades com a violentes. Tothom sap que elles, com els metges i la resta de personal que treballa als hospitals públics del país, ha respost a les retallades deixant de treballar amb la dedicació necessària i tractant els pacients amb un desinterès total i absolut. I, sobretot, sense cap humanitat ni empatia. De tal manera que ni tan sols tenen el detall d'adreçar-se als malalts pel seu nom. Només cal passar algunes nits a urgències, circular per les UCIS o per les unitats de semicrítics, o veure el que passa a planta, per adonar-se de com no intenten fer la seva feina de la manera més digna possible. Sobretot tenint en compte les condicions en les que han de treballar. Només cal passar algunes nits a urgències per veure que no treballen amb cap estrès afegit, per comprovar que no canvien el gest ni res quan veuen un munt de pacients als passadissos, alguns d'ells asseguts en cadires de les sales d'espera, i per adonar-se'n que, a més, no han de suportar les impertinències d'alguns malalts i d'alguns familiars que, efectivament, estan malalts, però d'educació i de comprensió. Per no parlar de la seva nul·la paciència per explicar als pacients i als acompanyants, que no saben ni un borrall de medicina, el que els equips mèdics estan fent en cada moment i per què. 

Doncs bé, als xitxarel·los que critiquen aquests cartells, vull dir-los que m'hauria agradat molt veure la mateixa reacció davant de la massificació d'urgències. Perquè, esclar, les retallades que van començar ja fa 3 consellers justifiquen mostrar una agressió a l'actual conseller, el mateix a qui tu has donat suport a través de l'aprovació dels pressupostos del govern del qual forma part. Perquè, esclar, quan una regidora musulmana és insultada pel carrer és lògic culpar un exalcalde de generar el caldo de cultiu que ho provoca, en canvi si algú un dia agredeix el conseller que apareix en aquests cartells tan simpàtics, haurà estat per osmosis inversa. I mirant a Pamplona. Visca Gandhi!

En definitiva, que tot plegat és la resposta del poble indignat a la violència d'unes retallades a les quals donem suport, sí, però els cartells són la manera de marcar ovaris mostrant que els donem suport, però no gaire, i que, en tot cas, no som nosaltres qui ho fem. Vaja, que quan perds la votació on s'ha decidit donar suport als pressupostos, l'esperit assembleari diu que cal demostrar a tothom que tu ets la minoria selecta que mai es vendrà per un plat de llenties. I, per suposat, cal fer-ho amb violència de gènere.