Les efemèrides rodones serveixen per a dues coses: 1/ per exclamar allò de “Quants anys dius que han passat? Taaants?” i 2/ per mirar-se els fets amb aquella perspectiva temporal que tot ho situa més o menys a lloc, sobretot en un món on espremem els temes fins la gota que ja no tenen i després els oblidem. Totalment.

Aquest dimarts farà 10 anys que els Mossos van entrar a la seu de l’Orféo Català i vam descobrir que Fèlix Millet havia estafat fins i tot el seu consogre. I dijous en farà cinc que Jordi Pujol va explicar-nos que des de feia uns quants anys tenia una “deixa” del seu pare a Andorra, que volia haver-nos-ho dit abans però mai trobava el moment.  

L'un, referent moral, ens va mentir. L'altre, referent de la burgesia que ha vingut al món a passar l'estiu a l'ombra, ens va fotre la cartera amb un estil que no el supera ni el Lazarillo de Tormes.

Els dos casos, crec, van ser un dels fonaments sobre els quals s’ha construït la sortida definitiva de l'armari del peix al cove per anar a abraçar l'independentisme. I en el cas Pujol, a més, coincideix que els seus problemes van començar quan es va fer indepe.

A la crisi global que provoca diverses reaccions a tot el planeta però amb diferents expressions, nosaltres hi vam afegir que ens havien traït dos dels “nostres”. I la millor manera de trencar amb la vergonya era desfer-se de tot el que representaven. El catalanisme de missa i tortell es va trobar la parella de tota la vida enllitada amb una persona aliena i va optar per començar classes de salsa a veure si trobava algú que li alegrés el cos. I l'ànima.

Aquest diumenge Gemma Liñan parla amb Fèlix Millet a EL NACIONAL. I l'home que va fer cèlebre la frase “és que vaig molt medicat” insisteix que no hi ha dret el què li han fet. I ell, que al judici del cas Palau usava el WC de minusvàlids, ara ens explica que el Palau de la Música és ara el què és perquè ell va fer-ho possible. “Amb el que jo vaig per i mirin ara com m'ho paguen...”.

Jordi Pujol també reivindica el seu llegat. Polític i social. Es nega a donar entrevistes però a la gent que el visita els explica com n'està d’orgullós, sobretot, de la xarxa sanitària que va construir. Ah, i per si ho vol saber, deixa molt clar que no té cap manta de la qual estirar i que quan va dir el que va dir sobre aquest tema és perquè es va deixar dur per la fatxenderia.

La mentida de Pujol va ser un cop molt dur per molta gent. El pare espiritual, el referent, va deixar se ser-ho. I molts (i moltes) van quedar-se orfes. I això a l’expresident el turmenta, però busca el perdó amb una doble autojustificació: 1/ alguna mena de protecció havia de tenir per si de cas les coses es torçaven, 2/ de vegades els fills et duen pel pedregar. I serà la perspectiva qui ens dirà si l'acaben perdonant o no.  

I a Millet? Tots aquells que es creien ser algú perquè Millet accedia a ser amic seu perdonaran que se'ls emportés fins i tot l'aigua dels gerros? ¿“Fer coses” justifica la debilitat humana d'obtenir diners de manera creativa, un concepte inventat quan tots érem rics i lligàvem els gossos amb cadenes d'or?  

Millet i Pujol van ser dos dels més il·lustres prohoms de la Catalunya de finals del segle XX. Però va resultar que tenien una cara B. I ara la pregunta és: La història els absoldrà?