Vivia entre Nova York, Munic i BCN. En aquesta última ciutat des de meitat dels anys 90. I ara ja no. Snifff. En una entrevista que li van fer a La Vanguardia l'any 2009 deia que “la gent veu BCN com una ciutat de llum, però jo crec que és una ciutat d'ombres. M'agraden les ombres, el misteri. La meva obra és romàntica, emocional, poètica. Necessito un ambient que tingui aquesta atmosfera poètica i el trobo a BCN”. En una altra entrevista explicava que va fugir de Londres “asfixiat pel conceptualisme omnipresent que sufocava la resta”.

El protagonista d'aquesta trista història es diu Sean Scully i és “pintor internacional”. En Sean, pobre, mai més podrà veure les ombres de BCN. Per què? No, la seva salut és impecable. El problema és que ha marxat. Físicament. Els motius els ha explicat al diari econòmic Financial Times i, resumits, serien: tothom hi parla català i s'hi ha sentit molt marginat. I la seva dona i el seu fill de 12 anys també. “Al final, no vam poder suportar Barcelona per aquesta merda”. La merda és un dels idomes que es parla a la ciutat. Concretament el català. Però deixem que sigui el propi senyor Scully qui desenvolupi aquest elaborat argument.

Sosté l'artista abstracte, molt apreciat a Alemanya i ara instal·lat a Aix-en Provence (França), que han hagut de marxar “pel creixement del nacionalisme a la ciutat que estimàvem (...) A Barcelona, anaves a les reunions i parlaven completament en català, com dient ‘ves a la merda’”. Mentre, la seva dona, la també “artista internacional” Liliane Tomasko, aprofitava per denunciar que a ella “li van dir” que al pati de l'escola “el seu fill hauria de parlar en català en comptes de en espanyol”. Com pot comprovar, un ambient irrespirable. El que no entenc és com l'han pogut suportar durant trenta anys.

Aprofitant que al senyor Scully li interessava tant el misteri de la capital catalana, hauria estat bé que hagués aprofitat per investigar per quin estrany i misteriós enigma secret a Catalunya hi ha gent que hi parla català. I, seguidament, que s’hagués preguntat com és possible que un “artista internacional” reputat a qui se li suposa una sensibilitat especial per les coses no només no ha manifestat cap interès per aquesta forma de manifestació cultural local sinó que ha decidit mentir per justificar una decisió.

Perquè, sí, Scully ha mentit. No, no només no és cert sinó que és rotundament fals que “a les reunions” que es fan al nostre país s'hi parli “completament” en català. Si hi ha algú en “una reunió” que no entén el català, SEMPRE i TOTHOM canvien al castellà. I si algú l'entén però no el parla, la tendència és a canviar TAMBÉ i TOTHOM. I això passa a les “reunions”, a la universitat, als mitjans de comunicació (públics i privats) i a tot arreu. Però, i seguint amb el misteri i les ombres, sobre aquest senyor ja per sempre hi quedarà una ombra i un gran misteri sobre els autèntics motius de la seva fugida.

Ell no és el primer -ni serà l'últim- que fa servir aquesta excusa de la llengua, el nacionalisme i el bla, bla, bla per desaparèixer. Un conegut professor autoqualificat com a “intel·lectual” ja ho va fer fa anys. Segons va dir, no suportava més la pressió nacionalista i la dictadura de la llengua. Oblidant que pocs dies abans de fer pública la seva decisió, un company seu també professor i company de feina li havia tornat el seu rellotge de polsera. Públicament. I si l'altre professor tenia el seu rellotge era perquè “l'intel·lectual” se l'havia deixat a la tauleta de nit de l'habitació on havia estat rodolant el dia anterior amb una senyora que va resultar ser la senyora del senyor que va trobar-se el rellotge. O sigui, la senyora del company professor. Com també era del company professor la meitat del llit i de l'habitació del pis on van succeir els fets. Per cert, en aquell moment “l'intel·lectual” esperava un fill de la seva jove companya sentimental oficial, i ella va ser la pressió nacionalista i la imposició del català que li va dir “o marxem o aquí et quedes”.

Però, sap què em sap més greu d'aquesta història? Que la família Scully-Tomasko també hauran de marxar d’Aix-en-Provence. I sap per què? Perquè allà tenen la puta mania de parlar francès, ja que és la seva llengua! Pobre Scully, l'artista internacional, la intolerància el persegueix allà on va...