Aquest any en el qual ja no podia passar gaire res, comparat amb el passat, va començar amb una rave descontrolada. I des de llavors no hem parat de superar-nos. Sense aturador. En només 19 dies hem destrossat la mítica frase del no menys mític director de cinema Cecil B. DeMille que deia: “Les pel·lícules han de començar amb un terratrèmol i anar creixent en acció”.

El problema és que fotem tantes sotragades que sembla que al comandament del que passa a la nau Catalunya hi hagi els assistents a aquella rave. Concretament els que es van quedar fins al final. Sort que cada nit deixem el sorpresòmetre a carregar i quan al matí ens llevem tenim prou bateria per entomar-ho tot sense moure una pestanya. Fixi's que ens estan passant coses que mai de la vida havien succeït. I van caient davant dels nostres nassos l'una darrera l'altra. I cada dia són més estranyes. En política, justícia, esport, i ara a les eleccions. I per no parlar d'això de Lidl i Thermomix, que és el tema que de veritat interessa a la gent.

La nostra vida està monopolitzada pels epidemiòlegs i els juristes, amb intervencions puntuals dels meteos. Però, sobretot, pels jutges. Crec que guanyaríem temps (i diners) suspenent definitivament les eleccions i nomenant un jutge (o una jutgessa) President de la Generalitat. O tots dos. Total, ja no ve d'aquí. Sí, perquè en aquest país al final tot acaba passant per un tribunal. TOT. Per cert, uns tribunals que apliquen unes lleis que no han previst res del que està succeint perquè resulta que la majoria de les coses són inèdites. I ja se sap que les lleis són com el cul de les persones, que sempre per van darrere. De fet una llei és allò que intenta posar ordre a una cosa que ja ha passat abans. I no és el cas.

Total, que en Josep Asensio, un senyor que era mosso, que encara no sabem exactament per què va deixar de ser-ho, que va posar-se a estudiar dret perquè diu que els advocats eren cars i ell tenia moltes ganes de visitar molt la justícia, i que també té la carrera de Filologia Hispànica i que ara està estudiant telecomunicacions, un senyor fins ara era totalment anònim, ha tombat —de moment— les eleccions. I ha generat un problema que ja veurem com acaba.

Total, que avui afegim a la llista de moments que mai no havíem vist en tota la nostra puta vida unes boniques eleccions ajornades que després s'han desajornat cautelaríssimament per l'acció d'un particular i que potser demà passat es tornen a convocar per d'aquí tres setmanes, o que potser es passen al març, o que potser s'acaben fent al maig. O jo que sé. La pandèmia ens ha ensenyat a improvisar, que és una cosa que en principi està molt bé, però potser no calia tant. Contenció, sisplau.

Sí, hem quedat que les coses que comencen fent-se malament, acostumen a acabar malament. La qüestió és que hem arribat a un punt d'enfangament que ja no té marxa enrere. Ara, passi el que passi, les eleccions, siguin quan siguin, ja no seran “normals”. Tots els partits culparan dels seus resultats a aquesta anormalitat permanent i seguirem parlant de com era la closca de l'avellana, obviant que per dins estava rància. Per no parlar de la quantitat de possibilitats que ara s'obren. ¿I si finalment les eleccions són el dia 14 i em toca anar a una mesa electoral, sóc un grup de risc, tinc por de contagiar-me, o considero que les garanties sanitàries del centre de votació no són prou adequades, què? M'obligaran per la força a anar-hi? Escolti, i la meva salut? Per Nadal vaig fotre'm la carn d'olla per Zoom i ara m'obligaran a anar a una taula? I si tothom presenta recursos per no anar-hi? I si em contagio? I si després jo contagio altres persones? I si algú d'aquests contagiats acaba morint? Quantes demandes es poden arribar a presentar? Contra el TSJC, contra el senyor Asensio, contra el Govern, o contra vagi vostè a saber qui.

La rave permanent ha vingut per quedar-se. I aquesta frase també.