Sobre els fanalets indepes de la cavalcada de Vic s'han dit tantes coses en tan poc espai de temps que potser convé fer un repàs de tot plegat. 

La cosa va començar amb aquesta convocatòria: 

Molta gent vam entendre, jo m'hi incloc, que era una manera subtil de convocar a aprofitar la transmissió de TV3 per fer un acte polític. I a molta gent, jo m'hi incloc, no ens va semblar bé. Per això vaig escriure aquesta peça. Vaig rebre unes quantes crítiques, unes quantes felicitacions i uns quants insults. Res fora del normal. També vaig rebre comentaris sobre el meu desconeixement total de la cavalcada de Vic, cosa lògica perquè la gent no ha de saber la teva vida i la teva relació o no amb la cavalcada de Vic, oi? Però el que em va emocionar més van ser les acusacions d'escriure el que m'ordenen els que em paguen. Exactament la mateixa acusació que em van fer l'endemà els de l'altre bàndol quan vaig escriure aquesta altra peça. Naturalment, en els dos casos sense concretar ni qui em paga ni quant. Una pena perquè això m'ajudaria molt a saber a qui haig de presentar les factures i per quin import.

M'estic justificant? Nooor! Aprofito aquest cas per defensar novament que res és totalment blanc ni res és totalment negre. I que es pot fer autocrítica sobre el sagrat Procés sense que això impliqui deixar de criticar també la desproporcionada i vulgar campanya unionista. O sigui, ha de ser possible poder estar en desacord amb la decisió de voler aprofitar la cavalcada de Vic per fer un acte polític televisat i, a la vegada, s'ha de poder criticar l'ús partidista i barroer que l'unionisme radical ha fet d'aquest cas, com ara veurem. Un unionisme, per cert, que no ha fet cap autocrítica. I que no en fa mai. Ni en públic ni en privat. I no hi ha res pitjor que creure's amb la veritat total i absoluta. Més que res perquè és senyal de totalitarisme. 

Hi ha molts catalans a qui ens molesta l'hiperventilació patriòtica de barretina encastada al crani. I tenim tot el dret, només faltaria, de criticar-ho. Perquè només qüestionant-nos-ho tot, sobretot el que fem nosaltres, podrem millorar i fer les coses amb més qualitat. A part que l'autocrítica enriqueix i és signe d'intel·ligència i de societat viva i oberta. I si a l'altre bàndol ideològic no volen fer-la, és el seu problema, no el nostre.

Però hi ha un altre aspecte que cal comentar, i és l'efecte bumerang, que sempre acaba provocant la radicalitat i la mala fe de l'unionisme radical. Tu et lleves un dia fent autocrítica, defensant que no creus pertinent dur els nens de cavalcada amb fanalets indepes, però que qui vulgui, endavant, i llavors llegeixes aquest titular:

I és veure'l i entrar-te unes ganes terribles d'anar a Vic amb 34 fanalets a cada mà. I, si cal, usar també els peus. Sort que després respires profundament, et relaxes una miqueta i comences a analitzar amb quina mena de gent ens estem jugant els quartos. 

Aquests que ens han dit de tot per fer servir els nens, són els mateixos que fan això:

O això:

O són els que a les cavalcades reparteixen caramels que duen, directament, el nom del candidat local: 

Per tant, lliçons de manipulació infantil, ni una. Compte, però mai més, eh. 

Una altra qüestió són els altaveus. Un cop més, ha quedat clara la potència que té un mitjà que es veu o es llegeix a tot Espanya a l'hora de manipular l'opinió pública i mentir (com ha quedat demostrat) i la potència que tenen els mitjans d'aquí, a pesar que un dels grans papus unionistes ens oferís a Twitter el moment perfecte per resumir perfectament aquesta doble moralitat dels que es diuen no nacionalistes. Primer de tot, la piulada de denúncia:

I després el contingut que hi adjunta en Gabriel Rufián. És un mateix individu dient una cosa el dia 3:

I dient el contrari el dia 5:

Esclar, perquè els nacionalistes sempre són els altres. I el que jo critico dels altres, ho defenso per mi, però des del no nacionalisme total, eh...

Com s'infla i es desinfla un globus

De tota manera, casos com el dels fanalets van bé per adonar-nos de la tàctica comunicativa que usen els unionistes radicals. Per atiar l'enfrontament i per tapar el cas Trillo van estar tres dies inflant el tema dels fanalets. I va arribar la cavalcada. I el tema va agafar la seva dimensió real. I llavors va quedar despullada l'estratègia. El tema que no existia va emergir en la seva realitat i la segona part de la campanya va ser 1/ qualificar de fracàs un globus inflat per ells mateixos, 2/ aprofitar per desqualificar les idees del rival des de la superioritat de qui necessita victòries èpiques per autoafirmar-se.

O sigui, d'una conxorxa mundial per obligar els nens a manifestar-se amb estelades (aquesta va ser la seva campanya), vam passar a una realitat que no va ser cap més que la que no hi havia cas. Del règim nazi que menja el cervell als pobres nens a les escoles i als pares a TV3 vam passar a un fracàs total i absolut. Doncs, perdoni'm l'expressió, però quina merda d'adoctrinament que fem, no?

Que la realitat no t'espatlli una campanya de desprestigi (una més) contra qui dius estimar molt perquè és una part inseparable d'aquesta Espanya que tant de respecte manifesta repetidament pel que pensen alguns espanyols que viuen a Catalunya i que estan fins els collons (i els ovaris) de tant d'amor sense límit. 

Podemos, els catalans de la Meseta

Per l'unionisme radical hi ha una cosa que competeix amb els catalans a l'hora d'expressar la seva ira: Podemos. Permeti'm del joc de paraules de rebaixes de gener: Podemos els pot. 

A OK Diario, el mitjà digital que dirigeix l'admirat Eduardo Inda, hi col·labora un tal Ojeda. Les seves dèries són Catalunya, Podemos i el Barça. La seva manera d'actuar consisteix a anar a llocs a provocar per obtenir reaccions contràries. Una mena de reporter del Caiga quien caiga, però sense cap guionista amb talent construint les situacions. Doncs, bé, fa dos dies que el tal Ojeda triomfa a la xarxa amb aquest memorable moment:

És molt difícil aconseguir que durant les últimes hores l'etiqueta #copernico i d'altres de semblants siguin de les més usades a Twitter, però per Ojeda no hi ha res impossible. Ah, per cert, una vegada Ojeda va escriure un llibre. El va titular España, con dos cojones. Ara podria fer la segona part que es digués: Sí, los de Copérnico. 

Un cosí germà d'OK Diario és El Español. A algú del mitjà d'en Pedro J. Ramírez no li va agradar gaire que nens discapacitats ocupessin la llotja que altres anys havia estat VIP i va fer un titular tan desafortunat contra la bèstia negra de la Digital Borroka que van haver de rectificar-lo...

Les campanades més calentes

Tradicionalment, les campanades de Cap d'Any servien per tenir una referència del moment en què t'havies de menjar el raïm. I punt final. Però, esclar, aquest moment té una audiència tan brutal que un bon dia va començar la guerra per atreure espectadors. Problema: les campanades són iguals per a tothom: quatre quarts i 12 naaangs. No hi ha més. Poca cosa pots fer perquè la gent que tota la vida ha posat La 1, aquella nit vingui al teu canal a veure com un rellotge (el mateix a tot arreu) expressa el mateix so que el de la resta de cadenes en aquell mateix moment.

Fins que un dia algú va posar-se a rumiar i a rumiar sobre el que genera audiència. I va arribar a la conclusió que el que mai falla és la violència i el sexe. Descartada la violència (de moment), van optar pel sexe. I així va ser com les cadenes van començar a competir per veure qui treia la presentadora més desvestida. O menys vestida. O vestida més provocadorament. O menys mongívola. I les cadenes que van apostar per la campanada amb carn van augmentar l'audiència i la presència mediàtica.

Aquest any ho ha petat Cristina Pedroche a Antena 3 amb un vestit que no era res més que un banyador. Apretadet de la part pectoral, sí, però un banyador com els que veiem en qualsevol platja no nudista. Amb una diferència, la Pedroche s'ha convertit en un símbol sexual i tot el que fa (i el que no fa) provoca interès. 

Però aquest humil ajuntalletres va fixar-se poc en el vestit (deformació professional) i mooolt en la capa-complement que l'acompanyava. ​I, digui'm primmirat, però jo hi veig una bandera espanyola i una capa de torero. Molt subliminals, però els veig:

Però bé, tornem a la cosa del sexe. Si Pedroche va triomfar les primeres hores postcampanades, el seu protagonisme va ser ràpidament rellevat per la presentadora de les campanades a les Canàries:

No vull ni pensar quina resposta prepara ja de cara a l'any vinent Antena 3...

Ah, per cert, sobre la polèmica que genera aquesta cursa per barrejar campanades i carn de senyora (mai de senyor, no fos cas), m'ha interessat molt la reflexió que va escriure Juan Soto Ivars a El Confidencial. Val la pena llegir-se-la

La innocentada és la resta de l'any

Sembla que, després d'uns anys de sequera, torna la tradició que els mitjans de comunicació facin innocentades el 28 de desembre. El (greu) problema és que hi ha mitjans per qui cada dia és el dels Innocents. Ho hem vist una miqueta més amunt amb el tema dels fanalets. Hi ha mitjans de la Digital Borroka que publiquen tantes mentides que el dia que publiquen una veritat, no te la creus. I quan publiquen una mentida dient que ho és, que és una innocentada, penses: però si ahir que no era el Dia dels Innocents vau publicar una cosa encara menys creïble que aquesta, que no ho és gens... 

Digui'n publicar un compte fals a Suïssa o digui'n defensar que ETA va cometre la massacre de l'11-M, mentir no penalitza. Quan tot l'any inventes mentides per desprestigiar i intentar destrossar la vida de qui pensa diferent, el dia que t'ho inventes de veritat provoques en el lector la sensació que aquell és un dia més. I corres el risc que l'endemà, quan continues publicant mentides, però mentides de veritat, el lector pensi que la innocentada continua.

De vegades passa...

Un dia, tu penses un titular per a la portada. Aquell mateix dia, el mitjà de la competència pensa un titular per a la portada. I resulta que són iguals. Coincidències...

Bona setmana de retorn a la normalitat...