Des del Parc de les Exposicions de Perpinyà fins el centre de La Jonquera hi ha 43 quilòmetres i 37 minuts de cotxe. Des de la part corresponent a Puigcerdà del pont sobre el riu Raür fins la part del mateix pont de La Guingueta d'Ix hi ha 200 metres i dos minuts caminant. Però, sobretot, entre una part i l'altra de la frontera administrativa hi ha un abisme. I aquest dissabte ho ha vist tothom, inclosos aquells als que el patetisme constitucional els ha convertit en una barreja de Mister Magoo i el rompetechos de Francisco Ibáñez. El dibuixant no el cantautor.
Tres dels fugats, dels pròfugs, dels fugits... concretament els tres eurodiputats de JuntxCat, han passat el cap de setmana a Perpinyà. Com podien haver estat a Cervera de La Marenda, a Prats de Molló, a Ceret o a Hòs. Però, en canvi, els hauria estat impossible trepitjar Portbou, Molló, La Vajol o Canejan. En una banda, l'Europa de la lliure circulació on la justícia aplica la llei amb rigor. I a l'altra banda, la versió lliure de la justícia dels de “si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”. En una banda, la llei que apliquen tots els països de la Unió Europea menys un. I a l'altra, aquest un, un país judicialment autàrquic, amb un Tribunal Suprem aplicant la llei com a venjança i escarment dels dissidents.
I, esclar, els autors del concepte “ese golpista prófugo”, s'han trobat que avui han hagut d'enviar a Perpinyà periodistes, càmeres, fotògrafs i estrelles mundials de l'opinió com Arcadi Espada a cobrir un acte polític del “golpista prófugo y sus secuaces” (per cert, dit amb tot l'amor i el respecte possible, com no pot ser d’altra manera, el posat de l'Arcadi em recorda cada cop més al de Mister Magoo).
O sigui, els mitjans de comunicació que des de fa dos anys i mig li estan dient delinqüent dia sí i dia també al President Puigdemont i que exigeixen la seva immediata detenció, avui s'han menjat un míting seu que els ha estat servit acompanyat d'altres intervencions com la de Marta Rovira, una de les altres pròfugues perilloses, o la del delinqüent condemnat i encara no rehabilitat Oriol Junqueras, que aviat estarà treballant unes quantes hores a la universitat de Manresa. I se l'han menjat tenint-lo a 5 metres dels seus nassos.
No puc evitar imaginar-me els pobres Arcadis, als que avui els ha tocat infectar-se de ferum a tractòria, mirant-se allò i, mentre es pessigaven repetidament les seves parts toves, pensant: “On són les euroordres quan més les necessites?”. Ells (i elles), amb aquella mirada de menyspreu, de superioritat moral, en definitiva, de Cayetanisme, perduda en l'horitzó buscant una explicació al seu fracàs, i al seu voltant la normalitat de 100 mil persones (o les que hagin estat) donant suport a qui pot passejar-se tranquil·lament per tot Europa menys per Espanya, perquè com deia aquell eslògan creat l'any 1960 per Manuel Fraga, “Spain is different”
Ha de ser molt dur odiar algú amb totes les teves forces, pel que representa, i que aquest algú, amb tres canyes, un cordill i un Gonzalo Boye, et construeixi un edifici jurídic tan sòlid que la potentíssima piconadora d'un estat no ha pogut fer-li ni pessigolles. I, a més, haver d'empassar-te un míting seu a Perpinyà, envoltat d’indepes adoctrinats que et fan fàstic, haver d'escriure una crònica i després tornar sense poder parar ni a pixar perquè els 100 mil tornen amb tu i tot està a petar.