De moment ja m'he jugat un sopar i un berenar que el PSC obtindrà un resultat electoral molt pròxim en escons al de Ciutadans. Per què? Per l'olfacte polític d'en Miquel Iceta.

Sí, ja sé que al PSC li han marxat alguns alcaldes, que ha perdut regidors i que bla, bla, bla. Però és precisament això el que farà créixer aquest partit electoralment a curt termini. I a mitjà termini, per exemple pensant en les eleccions municipals, ja en parlarem quan toqui, que encara falta mooolt de temps, la vida dona moltes voltes i sempre hi som a temps.

El PSC ha anat perdent els últims anys una capa de catalanisme darrere l'altra. I semblava que el partit es quedava sense discurs polític ni públic a qui adreçar-lo. Però en Miquel Iceta va fer-se amb el control de l'invent. Un invent que coneixia perfectament perquè és a la sala de màquines del partit abans que al PSC hi hagués màquines. I a les últimes eleccions al Parlament ja va salvar els mobles, aconseguint millors resultats dels que li donaven les enquestes.

Alliberat del llast que li permet oblidar-se definitivament de l'electorat “catalanista”, que ja no és el seu, i gràcies a un 155 que marca definitivament la frontera entre l’aquí i l’allà (o l’allà i l’aquí), Iceta ha vist clar quin és el discurs que li pot donar vots ara mateix. I aquest discurs no és altre que un espanyolisme moderat i de centre-esquerre putaramonetista que fuig de la disbauxa en què per la majoria de votants no indepes s'ha convertit Catalunya. I, sobretot, que no és tan radical com Ciutadans. 

Iceta sap que una gran part del vot de Ciutadans a l'àrea metropolitana són antics votants sociates. I ara, sense haver de fer equilibris per acontentar un vot “rural” que ja dona per perdut (i que quantitativament li és prescindible), els pot oferir un producte atractiu. Simplement es tracta de mobilitzar pel Parlament el tradicional vot PSOE de les generals que havia marxat als taronja perquè el PSC dels últims temps els semblava massa catalanista. Un Nacional-Felipisme del segle XXI a qui cal sumar la jugada Espadaler. És l'aportació d'aquell vot de missa i tortellet dominical que no acabava de veure clar això de Ciutadans, sobretot pel tema de la llengua i l’anticatalanisme, i que ara identifica el PSC d’Iceta com el nou partit de l'ordre. I més encara amb els convergents de tota la vida tan desapareguts en combat que ja no són ni tan sols el Pedecat, que s'han deixat serrell cupaire i que estan en mans d'un senyor fugit de la justícia.

- Ai senyor, com hem de votar un pròfug! Ui no, a casa això no ho hem fet mai!

- Molt ben dit Maria Antònia. I, escolta, aquest Iceta, és un xicot molt simpàtic i trempat. Sí, és d'aquests que tu ja saps i que ara n'hi ha tants i que es fan petons pel carrer i tot, però no ho sembla. I se’l veu net... Per cert, em pots passar una pasteta de full amb cabell d'àngel?

I el millor de tot és que a aquest electorat no l'influeix gens el debat sobre la involució democràtica associada al 155 i els seus efectes. Amb exemples molt evidents en l'aplicació arbitrària del delicte d'odi o en la censura cada cop més descarada. En resum, oli en un llum socialista. O això crec jo. Per això aquests dies em jugo sopars i berenars. La setmana vinent ja ho veurem, perquè aquest país canvia a tal velocitat que el rotllo que l'acabo de fotre pot haver caducat molt abans. Però, si això passés, l’Iceta serà prou hàbil com per adaptar-ho al seu discurs.