Aquest article parla de la querella presentada per una estranya associació —sembla que pròxima a un conegut partit que passa per un moment pitjor que dolent— contra l'alcaldessa de BCN, Ada Colau, per frau, malversació i tràfic d'influències. Una demanda que ha provocat que el mes de març hagi de declarar com a investigada per haver donat subvencions a un seguit d'entitats de manera irregular. Però aquest article no va d'això.

No, ni tampoc va de que segons el codi ètic aprovat pel partit de Colau, aquesta imputació hauria de significar la seva dimissió immediata. Ni d'unes manifestacions de Colau fetes fa sis anys a Jordi Évole, i que ara li recorden molt a la xarxa, on va dir que si ella fos imputada faria una consulta a la ciutadania perquè opinés, una cosa que és evident que ara no farà.

No, ni tampoc va de com s'ha defensat l'alcaldessa afirmant que no plega perquè ni ella ni el partit s'han enriquit, que la demanda l'han presentat uns “poderosos” que no volen perdre els seus “privilegis”, que potser s'ha comès algun error en algun tràmit administratiu però que això no es pot considerar corrupció i que, en tot cas, ella mai no intervé en els processos d'adjudicació de les subvencions.

Aquest article no va de tot això sinó del que alguns diuen “abans de” i del que fan quan hi són. Perquè existeix la possibilitat que els que hi havia abans que tu al lloc que ara ocupes també hagin rebut denúncies de gent amb interessos particulars i que no volien perdre els seus privilegis. O potser els teus antecessors han estat acusats de coses amb mentides. O, fins i tot, usant documents falsificats. O potser també han comès algun error administratiu. I penso —per exemple— en el cas de Xavier Trias o en el de les obres de la plaça de les Glòries de BCN que van ser aturades perquè —van assegurar-nos— s'hi havia trobat un gravíssim cas de corrupció i anaven a investigar-lo a fons. Arran d'aquest cas hi ha hagut persones que han estat tres anys acusades i assenyalades públicament. I al final no hi va haver res. Bé, i al principi tampoc. Res de res. Moltes ganes de llençar merda i una investigació tan perversa, com mal feta, com sustentada en suposicions amb una solidesa comparable al futur de Démbélé al Barça. Però res més. I ningú va demanar perdó. Ah, esclar, que això no ho diu el codi ètic! Perdó, perdó! I l'ombra de sospita va quedar allà. Tan allà que quan van inaugurar el túnel de Glòries direcció Barcelonès Nord i Maresme encara va aparèixer alguna espavilada parlant de corrupció.

Aquest article va, sobretot, de la resposta a dues preguntes: 1/ Ha de dimitir un polític per una acusació no provada? i 2/ Algú que aspira a un càrrec polític té dret a entrar al sistema insinuant que tots els que ja hi són, són uns corruptes? Perquè és que quan entres en política brandant un codi ètic on dius que seràs absolutament radical en la lluita contra la corrupció, implícitament estàs dient que tots els altres no ho són. I, per tant, estàs afirmant que tota la institució està podrida. ¿Però llavors resulta que quan entres tu, amb el teu meravellós codi ètic de color blanc impol·lut i t'acusen d'una cosa —insisteixo “la cosa” per si mateixa se me'n refot—, ¿no t’apliques la presumpció de culpabilitat aplicada als altres?

En el cas de corrupció al Parlament, amb sous a funcionaris “incòmodes” políticament perquè no anessin a treballar, el pitjor de tot és el terrible i irreversible mal que li han fet a la institució. Serà una taca que anirà sempre amb el Parlament. I alguns encara no ho han entès. En el cas d’Ada Colau és exactament el mateix. Les promeses d'afrontar exemplarment possibles casos de corrupció —perquè jo no soc com ells— desacrediten al conjunt de la política. I la política, com la vida, no és el que sembla. La mateixa alcaldessa així li va reconèixer a Jordi Basté poc després d'ocupar el càrrec: “Oh, és que des de dins les coses es veuen molt diferents”. Doncs miri, sí, però el mal ja està fet. A unes institucions que no són de qui les ocupen circumstancialment sinó dels ciutadans, no ho oblidéssim pas mai, eh.