Va haver-hi un temps que estava mal vist plorar en públic. Sobretot els homes. Era signe de debilitat, de feblesa, de vulnerabilitat. “És un nena”, era el més amable que et deien. Però les coses canvien. Ara plorar en públic és un valor. Plorar humanitza. És un valor positiu. Plorar serveix per enviar un missatge de persona “normal”, amb sentiments. I ara tenir sentiments és positiu.
I en això de plorar davant de tothom hi ha un gremi molt mediàtic que no se'n amaga gens. Cada cop que un esportista anuncia que plega, en un moment o altra ha de parar de parlar perquè s'emociona. Potser perquè segueixen l'exemple d'un dirigent esportiu que va ser un dels primers en fer-ho. Però no perquè marxés, sinó per quedar-se.
Podríem concloure, doncs, que els esportistes que són un gremi donat a la llàgrima sense rubor, però seria un error. Em temo que també s'emocionen en altres professions, però el dia que plegues de la fàbrica, de la botiga, de l'oficina bancària, del taller o de l'escola no hi ha 43 càmeres gravant.
Però ara també ploren en públic els polítics. Els malpensats diran que són llàgrimes de cocodril. Que ho fan perquè han vist que dóna rèdits. I això són vots. En canvi, els que encara confien en la bondat humana pensaran que els polítics també són persones i que, per tant, també tenen un cor que pateix. O potser en això també existeix una tercera via i hi ha una miqueta de cada. L'equidistància emocional, amb un polsim de posturisme calculat i una miqueta d'humanitat certa.
I així arribem al moment d'avui a Can Basté (RAC1). Ada Colau, la reelegida alcaldessa de BCN, s'ha emocionat en ple programa. En poca estona, això que ara en diuen Les Xarxes bullien amb la noticia. Els “seus” defensant que era conseqüència de la pressió dels últims dies, que per una banda o altra havia d'acabar petant. Els seus detractors qualificant el moment d'espectacle per desviar l'atenció del pacte amb Valls. I el programa Al Rojo Vivo (La Sexta) dient que Colau no s'havia emocionat per haver recordat els seus fills sinó pels presumptes incidents haguts dissabte a la Plaça Sant Jaume, amb insults i desqualificacions masclistes de la gent a una regidora dels Comuns.
La veritat només la sabrem si la pròpia interessada l'explica, perquè només ella la sap. Com tampoc sabrem mai si Oriol Junqueras es va emocionar de veritat o no aquell dia en aquella famosa entrevista a can Terribas (Catalunya Ràdio). Però de tot plegat, la reflexió que em ve al cap és que cada cop som més sectaris i més desconfiats. Sectaris perquè pensem que “els nostres” sempre ploren perquè són bones persones però “els altres” sempre són uns impostors. I desconfiats perquè tendim a creure'ns cada cop menys les coses.
Desconec si som així per culpa nostra, de la pròpia condició humana, o ens hi han convertit, en el primer cas a base d'ensenyar-nos a buscar sempre un enemic a qui odiar i en el segon a base prendre'ns el pèl descaradament. Si fos d'aquesta manera, llavors si que n'hi hauria per plorar. I de veritat.