Quant val un quadre de Miró (per posar a l'atzar el nom d'un reconegut autor)? Bé, doncs el preu que algú estigui disposat a pagar-ne. Si el màxim que ofereixen en una subhasta són dos euros, aquest és el preu. Si ofereixen 4.567 trilions d'euros esterlins, doncs el preu és aquest altre. De què depèn, doncs la cosa? No sé si li sonarà la frase, però depèn del mercat.  

La Caixa de la Solidaritat ha convocat avui els mitjans per explicar que 1/ dilluns vinent acaba el termini fixat pel Tribunal de Cuentas per pagar la fiança de 4,1 milions d'euros imposada al Govern Puigdemont per l’1-O i que 2/ per poder afrontar-la en falten al voltant de 3 milions tres-cent mil.

Aplicant el criteri “Miró”, la pregunta seria: quant has de pagar per fer un referèndum no autoritzat en aquesta Espanya que ens hem donat entre tots (i totes)? Doncs el mercat ha decidit que són quatre milions cent mil euros. Podrien haver estat 2 milions, com reclamava Societat Civil Catalana, l'entitat demandant (que, per cert, fa 3 anys vaig fer-los una humil pregunta sobre d'on sortia el milió d'euros que apareixien als seus comptes com a “aportacions” i la seva resposta va ser bloquejar-me a twitter. Això i el temps transcorregut em fa sospitar que potser no em respondran. Però bé, seguim on érem)... O podrien haver estat 8 milions, com reclamava la Fiscafina. Quan ha arribat el moment de la subhasta, els senyors Cuentas han optat pel “ni tu ni jo” i ho han deixat en una xifra de cap al mig. Per tant, catalans, ara ja sabem el preu de mercat d'un referèndum no autoritzat.

Però és que arran d'aquesta crida feta avui per recaptar els milions necessaris per evitar els embargaments corresponents, també hem sabut quant val de moment el paquet sencer que anomenarem “Creuer per la Catalunya Sediciosa” a bord del “Anarafluxantpasta of the sea”. Fins ara, la Caixa (la de la Solidaritat, no l'altra) ha ajudat 246 persones a pagar 13,2 milions d'euros en fiances, 262.500€ en advocats per aquells que no en tenien i 124.600 en multes. En total, doncs, estem parlant d'uns 13 milions sis-cents mil euros. Això inclou el 9-N, l’1-O i el que seria la sedició en general.

Per tant, no és molt difícil concloure que l'Estat està encantat amb els catalans colpistes i sediciosos perquè a la balança fiscal habitual hi pot sumar aquests 13 milions i mig llargs. De fet, crec que tal i com va la cosa, sospiren perquè cada any hi hagi una bona sedició que els ajudi a tenir uns ingressos extres.

Però, pel que fa a nosaltres... Si som capaços de recollir aquesta quantitat de diners euro a euro, potser ha arribat el moment de plantejar-nos fer un esforç suplementari i anar a per totes, no? ¿I si en comptes de comprar-nos petites sedicions que acaben en presó, exili, hòsties, judicis diversos, insults de tota mena i que al final són diners perduts en causes perdudes, ens gratem la butxaca una miqueta més i fem la gran inversió?

O sigui, anem a la famosa taula de negociació aquesta i res d'un mediador. Hi duem una mena d'auditor (per cert, una paraula que ha desaparegut del nostre llenguatge i una feina de la qual ja no se'n parla). Seria un senyor (o senyora) que aniria allà, faria números, quantificaria quant val marxar d'Espanya i negociaria un preu. Un cop taxat, fem la Caixa de l'Adéu, recollim els calés i Bon Nadal.

De fet seria una manera d'estalviar. Perquè entre el que va cap allà de normal i no torna, tot i el que diu la llei, i el que anem pagant per les botifarrades, escolti, potser en 5 anys ho tenim amortitzat...