Pedro Sánchez no té cor. Només som a dilluns i ja tenim la benzina a uns preus de sou de Démbélé i l'electricitat amb unes fluctuacions de tal magnitud que si no t'apartes es produeix l'efecte ventosa i et xuclen, la gent gran tractada a les oficines bancàries com si fossin el contingut del contenidor marró, Aznar retornant i Casado apareixent-nos cada dia amb ovelles i cabres darrere seu, la COVID començant a afluixar -aquest cop sí que sí, però dit amb la boca més petita que mai- i ja és la porta de casa la nova hecatombe mundial en forma d'una terrible sequera que farà que ens acabem bevent el gel de mans que sobrarà quan no quedi virus, la societat del políticament correcte volent eliminar els set nans de la Blancaneu, la incomprensible crisi política i sindical provocada per les votacions a Eurovisió arribant al Congrés dels Diputats -em punxen i no em treuen sang!-, Foment del Treball quantificant en 35 mil milions d'euros el dèficit d'inversió de l'estat en infraestructures a Catalunya, el cas de presumpta corrupció a Bombers desfent-se com un bolado, Carlos Herrera anant a Abu Dabi per dir-nos que Emèrit I fa molt bona cara i quan veiem les fotos pensem que tal vegada hagi vist a una altra persona, Nadal demostrant que al tennis s'hi juga amb el cervell i -mentre- Djokovic fent cua en un CAP a veure si pot pillar alguna oferta de vacuna caducada...

I amb tot això omplint la nostra vida, cosa que ens provoca un esforç mental considerable, què fa Sánchez? Doncs va i diu que ajorna fins “a la primavera” la taula de diàleg, o de negociació, o com en vulguin dir. Hooome, senyor Pedro, això és un cop molt baix. I no, no parlo del concepte “deixem-ho per la primavera”, que és allò de “ens truquem passat festes” o “la setmana vinent ens enviem un whatsapp i quedem a veure com quedem”. Ni tampoc parlo que això de deixar per més endavant una cosa que ja fa temps t'havies compromès a fer i amb l'excusa que “és que ara són les eleccions a Castella-Lleó i no podem estar per tot” és com dir que no ets capaç de mastegar xiclet i caminar a la vegada.

No, no, aquí la qüestió és que amb aquesta decisió, el president del Gobierno ha deixat venuts als guionistes amb bigoti que han d'escriure els gags pels diferents programes d'entreteniment. Per què? Perquè ja han gastats totes les bromes! Perquè ja no queda cap ocurrència que faci riure aplicada a una taula. No n'hi ha més. S'han fet totes. Al catàleg de gracietes aplicades a taules, s'ha fet servir tot l'estoc disponible i no hi ha res lliure.

Això sí, la decisió de Sánchez serveix per reconfirmar qui té la paella pel mànec. Si ell diu que no hi ha taula fins que hagi esclatat la llum, el color i l'olor del mes de Maria, doncs no hi ha taula. I la pregunta, un cop més, torna a ser la mateixa: i, per què hauria de voler convocar-la? Per negociar, què? Si a ell no li cal negociar res sobre el conflicte català. Ni a la primavera, ni per Nadal, ni per la fira de les maresdedéu que dones la volta i neva. I menys ara que tothom parla d'Eurovisió.