La nova paraulota és “llicència d'edat”. Ahir era impossible acabar amb ella i a partir d'avui “s'obriran negociacions amb els treballadors” per intentar solucionar la infàmia. Han tardat 24 hores a rectificar el que, ens deien, era una cosa impossible de revocar. Per què? Perquè era una pràctica absolutament intolerable? No, això ja ho era abans-d'ahir, quan no la coneixíem. Han dit, públicament, que començaran a mirar-s'ho per tractar d'eliminar-ho a partir del moment en què s'ha fet públic. Un escàndol que tothom que l'havia de saber el sabia, que tothom que podia destapar-lo l'ha tapat i que ara tothom se l'ha espolsat de sobre. Perquè tots els partits (TOTS) han estat o són a la Mesa de Parlament. O van participar a les negociacions per implantar-lo. No hi ha hagut cap mena de transparència, massa silenci i cap informació. Fins que vendettas internes i la tossuderia d'una periodista, Núria Orriols, han fet esclatar el cas. Una periodista, per cert, a qui l'han estat marejant mesos i mesos perquè no descobrís la veritat.

Problema? Que aquí ja ens coneixem tots. I aquesta negociació “que ara s'ha d'obrir” sona a “fot-li una puntada a la llauna, comencem unes llargues converses per pactar un canvi, que passi temps i a veure si se n'obliden”. Perquè, a veure, negociar què? Amb qui? No, no, aquí no cal negociar res. Es deroga el punt del reglament que un dia va ser aprovat on diu que una sèrie de persones tenen dret a cobrar entre tots 1,7 milions d'euros l'any per no anar a treballar i llestos. Un punt que algú va negociar amb algú altre a canvi de no sabem què, que algú va signar i que algú ha estat pagant aquests anys. I tema mort. És que no hi ha més.

Per cert, aquí qui negociarà i en nom de qui? ¿Dels 20, que sembla que aquesta és la xifra de beneficiats que han cobrat per no anar a treballar i que han estat ocupant una plaça que s'ha hagut de cobrir contractant una altra persona, amb la qual cosa la puta broma aquesta l'hem estat pagant per duplicat? Ah, doncs qui es presenti a defensar els interessos d'aquestes persones que ens diguin qui són. Nom i cognoms i motiu pel qual van poder accedir a aquesta canongia amb folre, manilles i puntals. Perquè és que resulta que quan una persona entra a fer de diputat ha de declarar fins i tot si té un Opel Corsa de segona mà aparcat en una caseta d'eines de l'hort del sogre. Perquè és un servidor públic. I, pel mateix motiu, els sous dels funcionaris són públics. Si demanem transparència per una cosa i per unes determinades persones, exigim-la per a tothom.

Ah, i ara no és el moment, però un altre debat interessant a fer seria sobre el règim retributiu dels treballadors del Parlament, no comparable amb cap altra institució i que es fa molt difícil d'explicar. Però molt. I no, no estic demanant que els baixin uns sous en alguns casos inexplicables, sinó que ens expliquin el criteri amb el qual s'han decidit. Però no, el pitjor de tot no és això de la llicència d'edat, tot i ser una vergonya inadmissible pactada d'amagat.

No, el pitjor és comprovar com aquesta gent viu fora del món i, encegats pels seus interessos privats posats davant de tot, encara no són conscients del mal que li han fet a la institució. És que estem parlant de la casa dels ciutadans. De la base de la democràcia. Han convertit el Parlament de Catalunya en la barreja de la cova d’Alí Babà i el Dioni. I l'han humiliat. La credibilitat del Parlament de Catalunya avui la regalen a Wallapop. I no la vol ningú. Si fóssim un país normal, demà al matí algú hauria de sortir a demanar perdó i alguns altres haurien de tornar uns diners que no són seus sinó nostres. Com a mínim.