La cosa va de l'abús i de la manipulació del relat en benefici propi i dels interessos particulars, encara que això tingui efectes molt perjudicials, o bé per una institució, o bé pel conjunt de la ciutadania. Dos exemples: la gestió que la directiva del Barça està fent de la moció de censura i la del PP a la Comunidad de Madrid amb la pandèmia. L'una destruint la imatge d'una institució privada com el Barça, però que agradi o no és la imatge de la ciutat i del país al món. L’altra destruint vides. El efectes no són comparables però potser són un símptoma. I ens duen a un mateix desenllaç.

La directiva del Barça vol guanyar temps per no haver d'afrontar el desori econòmic del club. I s'agafa al que pot. Ja va ser memorable regalar jugadors per quadrar els números, en un exercici de despatrimonialització de l'entitat com no es recorda. I, com que ni així, ara apareixen uns personatges que semblen sortits de la casa d'en Mainat i a qui no els compraries ni una cafetera de segona mà. Gent del club, que parla en nom del club i gent contractada pel club que ofereixen una imatge que Joan Gamper ja està trucant des de la seva tomba a les oficines de l'Espanyol per fer-se'n soci. Gent que justifica haver anat a denunciar uns fets a la Guàrdia Civil (a la Guàrdia Civil!!! El Barça!!!) i que després diuen que no els han denunciat sinó que “els han posat en coneixement”. Gent que parlen de la falsificació de 300 signatures de la moció, que després en són cinc i que al final no estan clares ni aquestes. Gent que diu que té dades sobre la moció que no haurien de poder tenir i que quan els pregunten d'on les han tret, agafen una flauta de pan i toquen “El cóndor pasa”. En definitiva, gent molt estranya fent coses molt estranyes.

I de Madrid, que li puc explicar a vostè que no sàpiga ja. Amb unes xifres de contagi fora de carta encara avui es neguen a acceptar l'estat d'alarma i parlen de que aquesta mesura “s'hauria d'haver negociat”. Sí, i també haurien d'haver negociat amb el virus. “Senyor virus, com que són tres dies de festa seguits, pari una miqueta i si de cas hi torna dimarts amb la calma”. I mentre Pedro Sánchez donant exemple, se'n va a Portugal amb la majoria dels seus ministres a una cimera avui prescindible i ajornable a d'aquí 15 dies.

Però anem als efectes que aquest immens desori pot provocar. Aquell “i si...”. Vivim uns temps molt estranys, de canvis molt profunds i estem desbordats, desconcertats. I, el pitjor de tot, no podem planificar, preveure. La crisi no és només econòmica sinó de model i ningú sap per on petarà. I la resposta del poder, en general i de manera universal, és fer-nos trampes davant dels nostre nassos. Mentides i  manipulacions adreçades a la secta respectiva per inocular-li l'adhesió eterna i l'odi etern a l'enemic. Que així és com es guanyen ara les eleccions. Les que siguin. Fins ara els ha funcionat perquè tots teníem un plat a taula, podíem comprar-nos un mòbil per penjar fotos nostres a les xarxes pensant que l'interessen a algú i omplíem el carro al súper d'un menjar que el 70% és pur consum i no alimentació. Però ara molta gent això ja no ho té garantit. I pujant. I, a més, veu que en comptes d'ajudar-la, el poder es baralla entre sí per, o bé seguir tenint-lo, o bé per tenir-lo.

La COVID ha despullat la part més cínica del poder. I el poder vol dir la Comunidad de Madrid, el Barça o uns  mitjans de comunicació que cada cop informen menys i cada cop adoctrinen més. I si al final la gent s'emprenya de veritat? I si la COVID li fot una empenta definitiva a la crisi d'un sistema del segle XIX però que el fan funcionar aplicant algoritmes del segle XXI?

I si...