Això ja estava i resulta que no. I fa tuf a que estem anant a molt malament. Estem desconcertats i no hi veiem la sortida. I el pitjor és que semblava que ja ho teníem, aquest cop sí, i que efectivament era “com una grip”. I això encara és pitjor. Perquè és com quan algú amb qui tens moltes ganes de quedar per sopar et va dient que demà i aquest demà no arriba mai. I quan, per fi, et posa data, te l'anul·la el dia abans. I després hi torna. Un i altre cop.

I miri que fa dies que ens ho vèiem venir. Perquè si alguna cosa hem aprés en els dos últims anys és a ensumar-nos quan rebrem i per on ens vindrà. Però no crèiem que tant com està sent. I esperàvem la plantofada més tard, de cara a passat Reis. I aquí és quan comencem a arrufar el nas. Més encara. Perquè si nosaltres ho veiem, els que en saben també ho estaven veient. Ens diuen que sempre hem de mirar a Dinamarca, que ara és el nostre referent. Perquè a ells els va passar fa dues setmanes el que ens està passant avui a nosaltres. Coi, doncs reaccionem i deixem d'anar sempre dues setmanes tard, no?

Un que hi entén em deia avui: “Oh, és que són mesures impopulars”. Ja ho entenc, ja, que a ningú li agrada que li pengin la llufa, però si has d'acabar prenent-les, com més aviat millor, no? Per què esperar? A que tot sigui pitjor i les restriccions encara siguis més impopulars? I, escolti, que aquí no estan per ser populars o no sinó per salvar vides i per no arruïnar encara més a la gent.      

I desencoratja molt que quan és el moment de la història en que la ciència en sap més, comprovem que al final no en sabem tant com ens creiem. Ens pensàvem que teníem ensinistrats els virus i resulta que vam fer moltes previsions sobre com es comportaria aquest i no se n'ha complert cap. Hem descobert que no som invencibles i ha resultat que ha mort la certesa. I els virus fan coses imprevistes. I ens preguntem com pot ser. Doncs pot ser perquè és. En diuen la realitat.

I continuen sense explicar-nos les coses com ens les haurien d'explicar. Moltes les intuïm per experiència, però no per la informació que rebem. Ens van dir que si el 70% tenia dues dosis, això ja estava fet. I no. Perquè és que no és així. I ara els terraplanistes que no s'agafin al que no és. No, no estic dient que les vacunes no siguin la gran solució, al contrari. Sort en tenim. Però ens haurien d'haver avisat i insistit d'una manera clara i des del principi en l'avís de que no immunitzaven al 100%. Tan clar com “Miri, si es posa les dues dosis i està més o menys sa evitarà morir-se, però potser acaba a l'hospital. Vacunes igual a compra de butlletes per no morir. I no vacunar-se si que és jugar a una loteria que és probable, aquesta sí, que et toqui". Tal qual. I això ho comencen a dir ara d'aquesta manera i els del paper de plata al cap aprofiten per sembrar més dubtes. Sumi-li que la gent està farta i haurem fet un pa com unes hòsties. Un cop més per no parlar clar. Per tractar-nos com adolescents.  

I Isabel Díaz Ayuso s'ha convertit en el símbol de la llibertat, entre els aplaudiments dels seus fans, que cada cop en són i en seran més. Els que quedin vius. Perquè millor morts que sense poder prendre canyes. Perquè a mi no em passarà res i aquest dimecres em tocarà la loteria, l'altra, però el virus ni se m'acostarà. Però no ens pensem que aquí som millors i més assenyats. Escolti, milers de catalans no s'han vacunat fins que estava en risc poder anar als bars, al gimnàs o de viatge.

I mentre, qui em demana a mi el passaport covid al restaurant potser no està vacunat. Qui ho entén això? I qui està amb gent gran, per cuidar-los, perquè no els passi res, potser tampoc ho està. Algú m'explica com es menja això? És com si un metge es juga la medicació dels seus pacients a la ruleta russa i si toca verí, quina llàstima, passi-ho bé i ja li durem un pianista al tanatori.

Total, que el virus sempre ens enxampa just en el moment en que hem baixat la guàrdia. Quina casualitat. I això cada cop s'assembla més al vestidor del PSG, on tothom va a la seva. I jo no entenc res. I això que dedico una part del meu dia en intentar entendre alguna cosa. Serà que ja no dono per a més.