Apujo la persiana i... PLOU! Moment idoni perquè la societat recordi com va ser durant molts anys la Setmana Santa de molts de nosaltres. Sobretot si aquests “nosaltres” comencem a tenir una edat. O ja la tenim tota. Millennials que fa dos dies sou tancats a casa i encara esteu relativament sencers, la Setmana Santa de la generació dels vostres pares i de les generacions anteriors, era com això d'ara, però sense internet. I amb un sol canal de TV que passava processions i cada any les mateixes pel·lícules. A saber: Ben-Hur, Els 10 manaments, Barrabàs, La túnica sagrada, Les sandàlies del Pescador, Marcelino pan y vino i Quo Vadis. I ara, apreciats millennials em direu: “Carai quantes pel·lícules, quina sort”. Sí, és que des de dijous a diumenge només era això. I pari de comptar. I eren aquestes i prou. Prou de pel·lícules i prou de la resta. I ara imagineu la vostra vida de confinament sense mòbil, ni netflix, ni xarxes socials, ni videojocs, ni youtube, ni de res. I en canvi, amb una sobredosi de Jesucrist, romans, sants, més romans, la Verge, encara més romans i vinga ploure. Això sí, podies sortir al carrer per poder veure com tot (TOT) estava tancat. I això era encara més depriment. I era més fred. Sí, perquè en comptes de “roba tècnica”, teixits impermeables i goretex, hi havia uns abrics que no abrigaven i quedaven xops i unes botes d'aigua que eren de goma i que al intentar trere-te-les feien el buit. Allò sí que era el que, quan va escriure La Pesta, Camus va anomenar “l'exili a casa”.
Total, que avui he sortit al no res per comprar pa, material desinfectant i, de pas, fer una ullada a veure si el món s'havia acabat o encara no. I tinc una bona notícia: l'opció correcta era la B. Les botigues continuen obertes amb normalitat. La diferència és que la gent que despatxa va amb mascaretes. Les cues són als supermercats grans i la gent les fa al carrer. En un d'ells hi havia unes 50 persones, mantenint la distància de seguretat inclosa. Entre la pluja, el vent, el silenci i la soledat, passant per alguns carrers estrets tenia la sensació de viure l'apocalipsi zombi.
Al mercat em trobo una senyora gran que conec de comprar i que sempre que la veig paro per xerrar amb ella a veure com està. Viu sola en un quart pis sense ascensor i té problemes respiratoris. Ha baixat per comprar pa i fruita. A partir d'avui ja té un telèfon on trucar quan necessiti res i no caldrà que baixi. Quan surto per la porta passa una furgoneta negra. Al vidre del davant hi du les lletres “Servei Judicial”. S'atura una miqueta més avall d'on sóc davant la porta d'un edifici. Baixen dos homes i obren les portes del darrera d'on treuen la típica llitera de les funeràries. No em quedo més estona perquè en aquell moment penso que el que succeirà allà a continuació és un acte molt íntim. I també penso que quan passi tot haurem de parlar molt de la mort.
A la porta de la farmàcia hi fan cua cinc persones. Guardant entre elles l'espai preceptiu que ja és un clàssic. Paro en un bar a recollir un cafè i un entrepà. La Maite ha rebut per whatsapp diverses fotos de gent que va en transport públic: “Aquí, per evitar aglomeracions, només podem servir per emportar, i al metro la gent està a tocar? No ho entenc. Però, esclar, si hi ha empreses que t'obliguen a anar a treballar, pobres, que han de fer”.
A la drogueria tenen de tot per la higiene antivirus. Alcohol de 96 i de 70, “que diuen que va millor” com m'apunta la dependenta. I en ampolla de quart, de mig i de litre. I tenen la sensació de la temporada, allò de fregar les mans, que tècnicament es diu gel hidroalcohòlic antisèptic per pell sana.
Tornant cap a casa veig una senyora d'una empresa de neteja fregant una escala de veïns. Amb mascareta. Les dues persones que són a la bugaderia automàtica, en canvi, no la duen. A la propietària de la perfumeria, la mascareta li entela les ulleres. I amb els guants li costa molt agafar els bitllets i passar les targetes. Rebo missatge d'un amic en forma de pregunta: “És necessari que per informar d'una pandèmia hi hagi més uniformes militars que bates blanques?”.
Parlant d'informar, algú sap si la ministra de Defensa, Margarita Robles, ha demanat perdó per l'última frase d'aquest vídeo?
La frase en qüestió és: “No concibo que el señor Torra pueda, espero que no sea así, importarle poco la salud de los ciudadanos de Catalunya”. Han passat 24 hores i res. I és una pena perquè la frase és molt greu ja que és d'una deslleialtat i una baixesa inadmissible. Miri, els polítics poden discutir sobre si cal tancar certes àrees o no, poden aprofitar per fer propaganda em comptes de fer coses pràctiques i en benefici de la comunitat. Són criteris i quan hagi acabat tot, ja passarem comptes amb els oportunistes. Però insinuar que a un càrrec públic no l'importa la salut dels seus ciutadans quan, precisament, està demanant tancar fronteres per evitar que el virus s'estengui, és moralment impresentable i és creuar una línia intolerable. Espero que la ministra acabi rectificant i demanant perdó perquè un mal moment el té qualsevol. I ella va tenir un molt mal moment. Un pèssim moment. Si no rectifica, s'haurà autodesqualificat per sempre des del punt de vista humà.
Torno a casa. El gestor m'ha enviat un correu amb una previsió de mesures que se suposa que el Gobierno aprovarà en algun moment, però encara no sabem quan. Afecten a empreses i autònoms i el gestor intueix, pel que li han dit, que acabaran sent. Li passo a una col·lega. La seva resposta és: “El sentit de la urgència del govern espanyol és ben curiós”.
Migdia. Començo a rebre per totes bandes el fil que el metge i investigador de l'hospital Trias i Pujol de Badalona Oriol Mitjà ha penjat a twitter:
També rebo, en aquest cas a través del company de ELNACIONAL Toni Piqué, un altre text que està circulant molt: “Los ciudadanos a través de las redes sociales piden a la Casa Real que obligue a Juan Carlos de Borbón a donar a la sanidad pública los millones de euros recibidos de Arabia Saudí. Este dinero contribuiría a paliar la falta de material clínico y equipos sanitarios y ayudaría a frenar el coronavirus cuanto antes. REENVÍALO”. Bé, no sé si la Casa Real estarà gaire per la feina, perquè si ho fa deixaria sense herència a les filles de l'actual rei i netes de l'emèrit. Sí, perquè això de la renuncia del fill tenia més trampes de les que ens pensàvem. Més tard, a través d'una bona amiga m’assabento que a change.org hi ha en marxa fins a quatre recollides de signatures sobre la qüestió.
Mitja tarda. El ministre Grande-Marlaska anuncia que tanca fronteres. Les d'Espanya. Per carretera. O sigui, el virus que parli francès es quedarà a la porta. Si parla català podrà sortir del nostre país i si parla espanyol podrà entrar. Es veu que el model Igualada, que va funcionar a la Xina i en altres indrets, a Madrit (concepte) no agrada gaire quan es tracta de la frontera interna. Interessant.
S'ha fet de nit. Pel carrer no hi passa ni una ànima. Em poso el termòmetre. Dono positiu en sobredosi d'informació sobre el coronavirus. Per tant, és moment de relaxar-me amb algunes teories de la conspiració que he rebut les últimes hores. La primera està molt bé, la segona és brutal:
I demà serà el dia que en farà cinc. Ja falta menys.