Apujo la persiana. Molt de sol i molta calor. Després de l'esport matinal avui toca fer dissabte, tot i ser diumenge. I això em permet parlar-li dels meus presumptes símptomes de coronavirus. Recorda quan al principi de tot es deia “si perds el gust i l'olfacte, és que ja l'has arreplegat?”. Doncs bé, un dia vaig decidir fregar bé el pis amb lleixiu i, per si de cas, vaig ensumar bé l'ampolla a veure si notava l'olor característica o no. Vaig desenroscar el tap i, des de la prudent distància, no vaig notar gaire res. Vaig acostar una miqueta el nas, i tampoc molt. Vaig acabar ficant pràcticament el cap a dins i, sí, feia una miqueta d'olor de lleixiu, però no aquella intensitat que esperava rebre. I vaig pensar: “ja està, ja el tens”. Corre-cuita em vaig posar el termòmetre i res, no tenia febre. Però em vaig quedar amb el dubte, perquè altres olors com la de la colònia si que les sentia. Potser amb menys intensitat que habitualment? Potser sí. Però, i si eren manies? I si creia sentir les olors per autoenganyar-me? Perquè l'olor de lleixiu és molt potent i hauria de notar-la. I no. L'endemà vaig decidir “desinfectar” a fons el WC. I novament lleixiu a sac. I tampoc vaig notar olor. I jo vinga posar-me el termòmetre sense parar. I ni una trista dècima. I si aquella ampolla que jo tenia estava esbravada? Jo que sé si el lleixiu perd l'olor o aquesta ampolla havia sortit defectuosa. Fins que se'm va encendre la llumeta.
I, tral·larà, tral·larà, ni curt ni mandrós me'n vaig anar a la perfumeria/botiga de sabons. Només entrar per la porta vaig, decidit, cap al passadís de la dreta del tot, on hi ha els lleixius i els altres productes per fregar. Davant de la mateixa marca i model de lleixiu, vaig procedir a ensumar una ampolla. El meu coronavirus estava en joc. I tampoc. No feia olor. Llavors vaig mirar les ampolles del costat i vaig pensar: “I si ensumes la de l'etiqueta blava?”. Total, que desenrosco el tap, acosto el nas, ensumo fort i quatre sensacions van recórrer tres llocs del meu cos. El nas em va dir: “Nen, t'has passat i no et trauràs d'olor de lleixiu de la pituïtària en dies”. Una part del cervell em va dir: “Tu no tens coronavirus però pràcticament t'acabes d'intoxicar amb aquesta esnifada”. L'altra part del cervell em va dir: “I, llavors per què l'altra ampolla de lleixiu no fa olor de lleixiu?”. Finalment les orelles em van dir: “Aaaaaaah carai!”. Va ser quan la senyora sabons em va dir “No, és que la de l'etiqueta vermella és frescor floral i no fa olor de lleixiu”. Aquell dia va ser quan vaig descobrir que si no vas pel món ensumant les ampolles de lleixiu desconeixes que unes fan l'olor que toca i que les altres desprenen una “frescor floral”.
Això ha estat al matí, perquè ahir, un cop enviada la crònica 51, vaig sortir a fer exercici. I em vaig trobar alguns coneguts. De les converses en vaig extreure la conclusió que qui més qui menys veu que això va per llarg i que haurem d'acostumar-nos a viure duent mascareta i parlant a distància. I que el risc zero no existeix, però si prenem les mesures d'higiene i seguretat que toquen, serà més difícil encomanar-nos ara que fa dos mesos, quan anàvem abraçant-nos per la vida. I que, en tot cas, nosaltres hem de ser els responsables de la nostra salut. I, sí, és clar que hi haurà gent que passarà de tot -de fet ahir en vaig veure uns quants-, però se hi ha qui condueix borratxo, drogat, sense punts i sense assegurança, com volen que ara tothom es posi la mascareta. El problema és que costa molt saber quines són les normes d'aquest codi de la circulació.
No, no és normal que ahir al vespre coneguéssim part de les condicions que les botigues hauran de seguir per poder obrir aquest dilluns perquè algú ho ha comentat en una trobada informal. Unes condicions que no havia explicat Pedro Sánchez hores abans durant la seva compareixença amb preguntes. I unes condicions generals que et filtren, però que no poden ser tingudes en compte fins que no es publiquen al BOE. O sigui, que poden no ser.
I no, no és normal que un dissabte d'estat l'alarma a dos quarts de quatre de la tarda el president del Gobierno anunciï que dilluns serà obligatori anar amb mascareta als transports públics, sense que els farmacèutics en sàpiguen res. Sí, esclar que les autoritats en repartiran “als principals nusos de comunicacions” però, i els llocs que no són nusos de res, què? Per entendre'ns, a l’estació de Sants de BCN segurament no faltaran mascaretes, però a Balenyà, a Cubelles, a Llançà o a Vacarisses, hi haurà algú repartint-ne?
I no, tampoc no és normal que dilluns puguin començar a obrir milers de botigues que han estat tancades dos mesos, però sense saber com. Escolti, que no obren després d'un aiguat que treus el fang, llences els mobles afectats i obres persiana. No, estem parlant de la salut dels clients, dels treballadors i dels propietaris dels establiments, que si tenen un merder, poden buscar-se la ruïna. Doncs bé, després d'estar tot el dia esperant, la grossa en forma de BOE ha sortit a les 16.35, unes 17 hores abans de l'obertura. Hooooome! Temps suficient per llegir-s'ho tot, entendre-ho, consultar al gestor o a algú que en sàpiga mínimament i endavant!
A mitja tarda una col·lega que té una botiga de roba m'ha trucat i m'ha dit: “Què foto? Obro? No obro? Continuo venent online el que pugui?”. I servidor, com a expert en ignorància que és, només se li ha acudit dir-li: “Ara mateix estem en territori desconegut. Anirem veient com va tot i ens haurem d'anar adaptant. Perquè imagina que inverteixes en alguna solució i torna a haver-hi confinament perquè hi ha un rebrot...”. Doncs això, que com deia aquella expressió que es va posar tan de moda i que ja hem oblidat, wait and see.
I parlant del “see”, aquest matí m'han enviat una entrevista de Núria Navarro a Javier Cercas publicada per El Periódico. Quan he vist el titular he pensat “Vols dir que el lleixiu no t'ha afectat més del que et pensaves?”. I no.
Que això ho digui un ésser unineuronal amb un excés de cunyadisme en un bar de carretera d'aquests que tenen neons, a les sis de la matinada, havent-se begut 19 lumumbes, 3 patxarans i dues absentes i havent consumit de tot menys talc i pell de plàtan matxucada, doncs mira... Però que això ho digui en Javier Cercas vol dir que aquí algú té un problema. I no som ni vostè ni jo. Quan a algú li “afecta més” l’1-O que el coronavius, vol dir que aquesta persona no està bé. I no ho estic dient despectivament sinó des de la preocupació per un ésser humà amb talent per la literatura. Almenys fins ara.
Jo entenc que el Planeta, el que ja li va venir abans i el que li vindrà després tenen un preu que no deu ser petit. I unes servituds. Però que algú se senti més trasbalsat pel que va passar l’1-O que pels milers de morts que hi ha -i els que falten encara- a la seva estimada Espanya, pels milions d'espanyols que es quedaran sense feina, pels milers que s'arruïnaran, pels que viuran gràcies als menjadors socials i pels que acabaran patint problemes de depressió i d'estrès prostraumàtic, vol dir que aquest algú ha perdut el món de vista. Desitjo que la gent que se l'estima s'adoni de la situació i l'ajudi. Si jo vaig recuperar l'olfacte que mai havia perdut, en Cercas pot recuperar l'enteniment.