Apujo la persiana. Continua el sol i la calor. I la sensació que perceps és que comença un nou dia en que la gent dona per fet que dilluns entrarem en la ja famosa fase 1 (que és la dos perquè hi havia una fase zero). I em temo que dilluns no hi haurà fase 1. I si n'hi ha, perquè el Gobierno Sánchez ho permet, adéu sol i començarà una tempesta política tal que ja podem començar a anar a treure els cotxes de les rieres. I pensant, potser el millor d'aturar el pas a la fase 1 a les zones més poblades és que serviria com a remei per calmar aquest sentiment que comença a estendre's segons el qual això ja està. I això no està. I ja comencen a circular notícies de rebrots en forma d'augment d'ingressos als hospitals, que serien conseqüència del primer desconfinament, el de la canalla.

Però el cert és que a llarg termini comencem a treure el cap del forat. Amb més o menys prudència. Avui ja han posat dates a la celebració de diversos esdeveniments i estem veient els jugadors del Barça retornant als entrenaments, cosa que transmet un cert retorn a la normalitat. Sense que un servidor sigui capaç de definir-li que és ara mateix la “normalitat”. I, com que vivim en un món amb molta pressa, sense haver passat ni molt menys la pantalla actual (com m’agrada usar aquesta expressió comparable a “trencar una llança”, “les crisis són una oportunitat” i “jo no sóc epidemiòleg, però...”), ja volem passar a l'última de totes. I allà ens espera la resposta a la pregunta: “Quan això acabi, mai més res serà igual?”, que arriba acompanyada d'expressions tan entranyables com “la pandèmia és una oportunitat per replantejar-se el món” o “la pandèmia ens farà millors”.

El poeta i escriptor Michel Houellebecq ho ha deixat molt clar: “Tot continuarà exactament igual. El que si farà és accelerar canvis que ja s'estaven produint”. Però això no evita preguntar-nos si els canvis que hi haurà en un negoci com el del turisme, que ni s'estaven produint i que era totalment impossible preveure fa dos mesos, en comportaran altres de socials. Per exemple, a la Rambla de BCN. Convertida des de fa anys en un parc temàtic pels guiris, amb pràcticament tots els negocis dedicats a ells, ara sense guiris no hi ha negoci. Què faran els propietaris, la majoria gent de fora (molts de no-se-sap-exactament-d’on) que aquí només hi són per explotar la gallina dels ous d'or? Resistiran un any o dos sense ingressar i pagant lloguers importants o plegaran veles? I si se'n van, què fem amb centenars de locals buits? Els seus propietaris baixaran preus i els podran ocupar emprenedors locals? La Rambla tornarà a ser de la ciutat? I amb els pisos turístics igual. Què preferiran els propietaris, tenir-los buits o baixar preus i llogar-los a gent local per viure-hi?

I la nostra vida quotidiana també ha canviat. Ja no és només no haver pogut sortir de casa durant un mes i mig,  sinó que ara tenim hores assignades per fer segons què depenent de la nostra edat i condició personal. Podem anar a la muntanya segons com, a fer segons què, amb segons qui i segons a quina hora. I, esclar, a la platja potser acabi passant el mateix. Els primers que ho han vist clar han estat els de l'ajuntament de Lloret de Mar, que ja han decidit dividir-la per sectors i edats i limitant-ne l'aforament.

Truco l'alcalde de la ciutat, en Jaume Dulsat, perquè m'expliqui més coses. I em diu que això de les platges és només una petita part d'un pla estratègic conjunt de la Destinació Lloret (concepte) que inclou restaurants, hotels i bars. O sigui, és la ciutat actuant a una com a proveïdor de lleure i pel client local. Aquest divendres mateix comencen uns mòduls de formació i informació en temes sanitaris per on hi passaran entre 4 i 5 mil treballadors del sector turístic de la ciutat. Per donar confiança als visitants. I jo li insisteixo amb el tema platja. Per què? Perquè potser marcarà la manera en com ens haurem d'acostumar a anar-hi a partir d'ara. I el senyor alcalde em dóna una xifra: “A Lloret gastem cada any un milió i mig d'euros en les platges. En manteniment, neteja, abalisament i seguretat. I després, a banda, hi van les inversions”. Total, que hi haurà 35 persones dedicades a controlar l'aforament de les platges i que es compleixi la separació per sectors.

Però, a qui se li va acudir la idea? “De fet ara ja hi havia una tria natural. La gent gran va a la zona central, la de més fàcil accés, perquè te rampes i una línia de vida, que és aquella corda que et permet agafar-t'hi quan entres i surts de l'aigua i et dóna seguretat i estabilitat. I, per exemple, les famílies amb canalla van a la zona on hi ha el club infantil, per raons obvies. Es tractava d'ordenar-ho tot. I això ho va veure clar el departament de Medi Ambient”. O sigui, es tracta de fer més “oficial” el que la gent ja feia, però afegint el concepte “aparcament”: quan les places estan plenes, no pot entrar-hi ningú més.

I un altre canvi bèstia en la nostra vida serà que, de moment, s'ha acabat allò de passar per davant d'un aparador, veure una camisa que t’agrada i entrar a emprovar-te-la. Li demano informació a una amiga que té una botiga de roba de dona en una ciutat mitjana de l'interior. A veure què està fent des de dilluns, primer dia en que va poder obrir. De moment ha fet un paper que reparteix a les clientes on resumeix les regles del joc. Esclar, ella juga amb l'avantatge que les coneix a totes i de fa anys:

I m'afegeix: “A part de tot això, només puc tenir una persona a la botiga i amb cita prèvia. Cada peça emprovada ha d'estar 48 hores retirada en quarantena. Faig unes fitxes on hi poso dia i hora en que s'ha usat i les situo més o menys en ordre. I si algú em demana una talla de les que està en quarantena, haig de donar-li hora i reservar-li el dret a emprovar-se-la. I això que diuen dels dos metres de distanciament és impossible de complir quan has fer una vora. El més complicat de tot és la cortina de l'emprovador. Pretenien que hi poséssim una porta però hem optat per córrer-la nosaltres i passar-li la vaporeta després de cada clienta. No podem usar draps de cotó per netejar. Tot ha de ser paper per llençar, amb la qual cosa combatem el coronavirus però ens carregarem el medi ambient usant cel·lulosa sense parar. Ah, i al final del dia, i per allò del per si de cas, acabem netejant la botiga a fons fins a quatre cops. No havia fregat mai tant en la meva vida”.

Quan Houellebecq deia que no canviarà res i que els canvis que hi haurà ja havien començat, segurament no parlava de la vida quotidiana. No és cap crítica, al contrari, però els intel·lectuals no tenen botigues de roba, ni un negoci a la Rambla, ni venien paquets turístics d'una setmana a Lloret de Mar. Tenint en compte que al nostre món tampoc no queda clar que és exactament un “intel·lectual”.