Apujo la persiana. I avui fa un dia mig-mig. Ara sol, ara uns núvols més negres que el futur de la unitat de l'esquerra a Badalona i, de sobte, cauen quatre gotes. Quatre gotes, literalment, per la cosa meteo. A l'esquerra badalonina és un xàfec. Però, permeti'm una altra metàfora que m'estic fent a sobre. Perquè fa dies observo que està tornant el pollastre a l'ast, que a Badalona és simplement el retorn del pollastre polític habitual. Però comencem pels que donen voltes i es mengen, que han deixat de ser aquells colomins secs, recremats i saturats de pebre perquè tinguessin gust a alguna cosa. No, res d'això. Parlo de pollastres a l'ast amb gust a pollastre i ben rostits. Una delicatessen que fa diumenge, juntament amb les patates rosses, l'amanida russa i els “berberetxos”, que mai seran escopinyes de la mateixa manera que els “xiringuitus” mai seran guinguetes. De moment s'hi han posat molt seriosament, que jo sàpiga, gent com els del Celler de Matadepera i en Nandu Jubany. O sigui que poca broma (pr cert, si algú més ha optat per aquesta via, que m'ho facin saqber i els afegirem a la llista). I ara anem a l'altre pollastre, al badaloní, que també dóna voltes sense parar, però des de mitjans dels anys 80 del segle passat i que avui ha viscut un capítol més de colomí sec i recremat. Una situació que, més o menys, intentava explicar ahir. 

Xavier Garcia Albiol torna a ser alcalde. I ho és el dia que ha anat al ple més convençut que mai que no ho seria. Però, a més, de veritat. S'ha notat quan a l'inici en Ramon Riera Macià, regidor del PP i president de la mesa d'edat, ha preguntat qui es presentava com a candidat a alcaldable. Han aixecat la mà ell, Dolors Sabater i... Ruben Guijarro, el nou líder socialista de la ciutat. En aquell moment a Albiol ha fet cara de “però, qué me estàs container?” i se li han humitejat els ulls per primera vegada avui. Perquè ha entès que, presentant candidat, el PSC es votava a si mateix, ningú podia sumar més regidors que ell i era el nou alcalde.  

Arribats aquí, si ara vostè em pregunta per què els 4 regidors (i regidores) de Guanyem (Dolors Sabater) no han estampat la seva firma en l'acord signat per la resta de grups no-Albiol per no permetre fer alcalde al candidat del PP, doncs li haig de dir que no tinc resposta. Evidentment això de que l'assemblea havia de reunir-se per decidir si dos anys o un i mig i no-se-què, és l'excusa. La raó política i d'estratègia que hi ha darrera, i que és la veritable raó, encara no l'entenc. El que si li puc dir és que instants després que Albiol hagi estat elegit alcalde, la líder dels Comuns, Aïda Llauradó, ha demanat la dimissió de Sabater i Àlex Montornès, líder d'Esquerra a Badalona, li ha dit que el seu partit li retirava la confiança. Amics per sempre.

Però no se’n vagi perquè aquesta capsa de bombons de Forrest Gump que és Badalona (on mai saps que hi passarà) ha vist com mentre Albiol encara li estava fent el primer petó a la vara d'alcalde (que, per cert, havia passat per alguna que altra mà sense guants ni de res), a pocs metres ja es parlava d'una moció de censura. És el pollastre que no para mai de voltar!!!

Però bé, també de coronavirus continua vivint la nostra actualitat, lamentablement. I ara que alguns compatriotes ja estan en fase 1, arriba el moment “aiaiai”. M'ho explicava un amic casteller de Valls (no diré de quina de les dues colles perquè també tinc amics a l'altra i no vull provocar una crisi diplomàtica). Aquest matí, en un cèntric bar de la ciutat “ni distància de seguretat ni hòsties. Tothom menjant i parlant a tocar, com si no hagués passat res. I pel carrer, la gent aturant-se a parlar sense mantenir la distància i molt sense mascareta. Realment estic convençut que la sort i les altes temperatures ens ajuden, tot i que mira el Brasil”.

Doncs sí, ens estem desconfinant per sobre de les nostres possibilitats i sembla que ja no recordem que seguim amb un virus pendent de les nostres febleses per fer-nos farinetes. Però, sap això que diuen alguns, que costarà molt tornar a la normalitat perquè bla, bla, bla? Doncs fa dos mesos morien mil persones al dia, ara en són unes 200 i aquest matí la gent es fotia un capipota amb una alegria digna d'elogi.

Sí, sí, és evident que haurem d'aprendre a conviure amb el virus, però de moment li estem perdent la por. I repeteixo la idea expressada algun altre dia, em temo que ens està passant com quan conduïm. Els accidents sempre els tenen els altres i a mi no em passarà res perquè jo controlo. I al final acabes com l'esquerra a Badalona, estampat contra la teva pròpia realitat.