Apujo la persiana i el dia comença com ahir. O sigui, molt de sol, molta calor i la mort d'una altra persona que m'apreciava molt i que, a més, formava part del meu paisatge professional. En aquest cas el periodista Xavier Foz. Realment la llista comença a ser massa llarga. Com em deia ahir algú que aquests dies ho ha vist tot des de primera fila: “Se'ns està morint una generació”.

Si vostè té una edat potser recordi en Xavier Foz perquè feia de jutge en un programa de TVE de finals dels anys 80 del segle passat on Ricard Fernàndez Déu era el defensor i Javier Nart el fiscal. Es deia Tribunal Popular i van arribar a “jutjar-hi” a Jesús Gil:  

De les persones que he conegut, ell era un dels paios amb un riure més visual. Era un espectacle. Com que tenia una cara de trets molt marcats i era molt expressiu, quan una cosa li feia gràcia, i n'eren unes quantes, ells ulls li sortien de les òrbites, la boca se li obria com un paraigües, la cara se li congestionava i llavors esclatava en una sonora riallada d'aquelles amb la o. I mentre reia, et mirava fixament i s'acostava a tu fins pràcticament posar-se't a un pam. Amb el seu etern cigar entre els dits. Sí, perquè llavors a les redaccions i als estudis de ràdio s'hi fumava. També cigars.

Vaig tenir l'oportunitat de treballar tres temporades (del 1989 al 1992) com a redactor al matinal que ell dirigia i presentava a Ràdio 4. I vaig aprendre'n molt. Moltíssim. Era un periodista d'aquells que en deien de la “vella escola”, que traduït vol dir, més o menys, que tenia una cultura vastíssima. Quan no existia google, gent com en Foz en una redacció feien la mateixa funció. I també era allò que en deien “un gastrònom”. Pertanyia a la generació i a la colla d'històrics com Lluís Bettonica, Máximo Fernàndez, Xavier Domingo o Nestor Luján i coneixia tots els restaurants on hi elaboressin alguna cosa interessant. Amb ell vaig conèixer el mític Motel de Figueres. Espero que, igual que amb la resta de gent que he anat perdent aquests dies, algun dia sigui possible reunir-nos uns quants dels que ens els estimàvem, i de moment sobrevivim, i recordar-los.

Però la resta del dia també ha estat una repetició de molts altres. I podria tornar a descriure'l amb l'expressió titulada “jo, és que definitivament m'he perdut”. La Catalunya Amuntegada passarem dilluns a la Fase 1. Però com que BCN ciutat és una regió sanitària separada, ara resulta que els barcelonins no podran sortir de la capital. Per tant, si no ho solucionen fent algun invent estrany, un servidor, des de Badalona estant, podrà anar a Granollers, a Caldetes, a Premià o a Sabadell i ells hauran de quedar-se a la Barceloneta amb el senyor aquell que camina pel terra com si fos Spiderman.

I mentre, a la Catalunya Folgada ja passaran a Fase 2, una situació on tot està més o menys clar, al contrari del que succeeix als municipis de menys de 10 mil habitants. Sí, perquè allà hi posen en marxa la famosa maquinària del caos que fa impossible saber que coi hi pots fotre i quines coses no. El BOE publica avui que aquests pobles queden deslliurats de les franges horàries, però a part de complir el requisit de la població censada també ha de tenir una densitat de menys de 100 persones per quilòmetre quadrat. Eing? O sigui, 9.999 amb molt de camp per córrer, endavant, i 9.999 en un terme municipal petit, mantenen les franges per edats. I què passa amb pobles amb 9.999 censats però amb 9.999 no censats i que hi són? Bona pregunta. Les normes les apliquen a “persones empadronades o que faci 14 dies que hi resideixin, no a les persones que estiguin de pas”. I ara ve la següent pregunta: “Com es pot saber si una persona fa 14 dies, 23, 8 o una hora que està, per exemple, instal·lat a la seva segona residència? Ho sento, no tinc la resposta a aquesta pregunta.

Però no se'n vagi encara perquè “queden fora d'aquesta ordre els municipis de menys de 10.000 habitants que tinguin un casc urbà consolidat enganxat a un altre municipi més gran, o que la suma de les dues localitats sigui superior a les 10.000 persones”. Si ara el que vostè em pregunta és què vol dir exactament el concepte “enganxat” i a partir de quina mesura es considera que un casc urbà consolidat està “enganxat” o no a un altre de veí, haig de dir-li que la resposta és... LA GALLINA!

Bé, o tal vegada una opció és preguntar-ho a Sergio Dalma, que cantava allò del "Bailar pegados" i potser ell té la mida exacta d'això de l'enganxat. 

I pel que fa als restaurants, està tot claríssim. Mooolt! Com ha quedat demostrat al Catalunya Migdia de Catalunya ràdio quan l'Òscar Fernàndez ha parlat amb en Daniel, propietari del restaurant El Colom de Moià:

 

Estic ja neguitós per saber quina nova normativa trauran  demà per provocar el desconcert entre uns ciutadans que ja fa dies no sabem què podem fer i què no podem fer, ni on, ni quan, ni amb qui, ni per què. Ni per què no...