Un al dia, com a mínim. L'anunci, de l'època boomer, feia referència als plàtans. Avui és aplicable a alguna dada negativa sobre l'ús del català. Ja he perdut el compte dels estudis presentats els últims tres mesos -per dir una xifra- que indiquen que la nostra llengua perd presència en tots els àmbits. I no seré jo qui li expliqui ara què està passat perquè 1/ Hi ha molta gent que en sap molt més i 2/ Vostè té ulls i orelles i se n'adona de la realitat, com a mínim, igual que un servidor. Ara bé, posats a resumir, la cosa seria que el món canvia a una gran velocitat, que ho fa en el sentit d'uniformitzar el consum de lleure cultural i que aquí les llengües minoritàries hi tenen molt a perdre. Però hi ha més.

Sí, és cert que Espanya, tot i tenir una llengua + altres tres reconegudes, és un estat conceptualment monolingüe i s'hi aplica el ja famós “¿Si nos entendemos en español, pa qué nos vamos a complicar la vida, verdad?". I també és molt cert que l'unionisme radical ha usat la llengua per dividir la societat, per assimilar-la a unes determinades idees polítiques i per treure'n un rèdit polític. I que això ho ha fet amb molt recursos econòmics i, sobretot amb l'ajut de molts mitjans de comunicació. Tant a Madrit (concepte) com aquí. I, en part, han aconseguit el seu objectiu. I també hi ha moltes altres causes que van sumant. Ara bé, nosaltres ho hem fet tot bé? No!

Tenim els integristes del que mai més tornarà a ser, que van pel món renyant tothom que no segueix una puresa immaculada i que ho fan sense cap mena d'empatia ni flexibilitat. Creuen que salven alguna cosa i el que fan és convèncer molt a cada cop menys gent que com més convençuda està més minoritària és. I, sobretot, provoquen anticossos en la immensa majoria. Paral·lelament tenim una manera d'ensenyar el català entaforant a les criatures amb un embut gramàtica i regles més espesses que unes mandonguilles de ciment.

No, el català no és un idioma “simpàtic” que vingui de gust aprendre'l. Ni es veu com alguna cosa útil per treballar i viure al país. Els adolescents, en general, tenen una vida “divertida” en castellà o fins i tot en anglès i veuen el català com allò avorrit que és una obligació a la que no li veuen el sentit. I si no reconeixem que això és així, per molt dur, trist, injust que creguem que és, no començarem a intentar trobar-li solucions. I, molt important, canviar la tendència no passa per fer el mateix que vam fer als anys 60, 80 o als dos mil. Som al 2021 i la realitat és que ha arribat la màquina de vapor i mai més hi haurà diligències. Per molt que ens enfadem. I si volem sobreviure, l'estratègia no és llançar-li pedres a la màquina, perquè no només és de ferro sinó que és el futur. Agradi o no.

Però potser part d'aquest futur s'ha de construir mirant el passat. Observi aquest vídeo que va penjar a twitter el compte @DoblatgeCatala:

És David Broncano, humorista, monologuista, còmic o que en vulgui dir. Presenta el programa La Resistència a Movistar+ i és un referent per un cert públic jove que consumeix entreteniment en espanyol. Que un nen com ell veiés Bola de Drac en català sense saber quina llengua era, emesa per TV3, en un poble de Jaen i que no-se-quants anys després encara canti la cançó en la nostra llengua potser assenyala un camí. Esclar que avui és molt més difícil perquè tot és més uniforme i accedir als canals de comunicació costa més quan ets una taqueta al mapa i, a més, ni ets un estat ni el teu Estat et defensa perquè prou feina té amb les seves coses.

Però abans cal fer feina a les escoles. Els professors han de convertir-se en plantadors de la llavor, però des de l'empatia. I darrera hi ha d'haver un projecte, un pla, una idea, alguna cosa potent que comenci a revertir la tendència. La Norma o la Queta d'ara mateix. El català no ha de ser una imposició sinó un joc. Ha de ser entreteniment, diversió, modernitat, alegria. És avui quan hem d'iniciar el canvi de tendència que generi que d'aquí 10 anys hi hagi molts broncanos. Sobretot aquí, però si a Jaen, a Totana o a Trujillo hi ha milers de joves que veuen la nostra llengua com una cosa positiva, potser es converteixen en ambaixadors de la normalitat. Que al final es tracta d'això. NOR-MA-LI-TAT...