Servidor de vostè s'ha empassat, amb resignada professionalitat, un total de 12 debats de política general que s'han fet i s'han desfet al Parlament. Eren dies en què els passadissos feien cara de dia de Festa Major, però sense repic de campanes i amb la processó anant per dins. Era quan a l'hemicicle es respirava aire de “aquí està passant una cosa molt important”. Sí, havíem convingut que aquell era un dels grans moments polítics de l'any i que el debat era el dit que marcaria el camí del país.

Si l'hagués seguit, aquest d'avui hauria estat el debat que n'hagués fet tretze, però, com deu haver comprovat pel condicional emprat, m'he quedat en el 12. Sí, perquè en comptes de sentir ses senyories me n'he anat a la platja a comptar meduses. Un menyspreu a la institució? No. Un menyspreu al debat? Tampoc. Desinterès? Molt. Meu i del 99,9999% dels ciutadans (i ciutadanes). I sobretot després del virus Covid-155. M'explico.

El més interessant dels debats és poder parlar amb la gent als passadissos i al bar, fer la llista dels convidats que són a les llotges i mirar qui hi falta, observar les reaccions dels diputats i diputades a l'hemicicle i veure qui s'adorm i qui juga al solitari. Amb la Covid, res de tot això és possible. Amb les restriccions, la Cambra presenta un quòrum que sembla la sessió d'un dimarts a les 4 de la tarda en una sala de cinema on passen una pel·lícula albanesa subtitulada en persa. Però és que amb el 155 ens vam adonar que darrere del decorat no hi havia res. El que semblava una ciutat plena de vida, quan va caure la fullola, va convertir-se en un descampat. I per si no ens hagués quedat prou clar, el Tribunal Constitucional té una flota de piconadores sempre disposades a triturar encara més el terreny i convertir totes les lleis amb les quals pretenem fer cosetes en un puré tan finet que no cal ni passar-les pel colador xinès. A l'estat més descentralitzat del món, qualsevol llei pensada per suplir les mancances evidents del sistema acaba al contenidor d'orgànic.

Pel que fa al contingut del debat, què vol que li digui que vostè no sàpiga? Crec que ahir entre vostè i jo haguéssim pogut escriure la crònica de totes les intervencions d'avui. Posant-hi fins i tot paraules textuals. La legislatura està acabada, els partits que creuen que milloraran resultats demanen eleccions, els que creuen que no els milloraran no en volen i els partits indepes estan instal·lats al plató del Sálvame.  

Total, que tornant de comptar meduses, m'he mirat una miqueta els resums de la cosa, no fos cas que hi hagués hagut alguna sorpresa inesperada. I, efectivament, n'hi ha hagut una. I grossa. Han fotut tanta via que a dos quarts de sis de la tarda tothom ja era a casa. Pim i pam. Al migdia ja havien despatxat el discurs del president i les rèpliques de tots els partits, a la tarda les contrarèpliques i a l'hora de berenar, passi-ho bé i fins divendres, quan hi haurà les propostes de resolució. Per cert, es presenten tan apassionants que no sé si podré dormir els pròxims dos dies. I, sí, sí, ho ha llegit bé, divendres. És que demà no hi ha sessió!

No, demà el president Torra ha de comparèixer davant del Tribunal Suprem perquè va posar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, la Junta Electoral l'hi va fer treure, ell no va voler, la Junta Electoral el va acusar de desobediència, finalment el president va treure la pancarta i ara pot deixar de ser president. O sigui, la Junta Electoral no només decideix qui presideix o no Catalunya, sinó que marca el calendari dels debats de política general. I ens recorda que realment som una gestoria que té vocació de Diputació amb edificis nobles i amb solera.

Ah, i de pas, permet que JuntsxCat i Esquerra continuïn fotent-se els plats pel cap mentre es demanen mútuament molta unitat. En aquest cas, l'habitual escena de Kill Bill és per com han de respondre a la decisió del Suprem que, oh sorpresa, desconeixem quina serà i fa que estiguem molt neguitosos esperant saber si serà que sí o que sí.

Tot plegat tan apassionant com comptar meduses.