No, no, el pitjor del nyap permanent de la plaça de les Glòries de BCN no són els milions gastats durant 20 anys en tres projectes no només diferents sinó absolutament oposats (scalextric clàssic, viaducte elevat i túnel). Ni ho és que l'actual model hagi reduït a dos els carrils d'entrada i sortida de la via que enllaça la capital amb el Barcelonès Nord i el Maresme. Que, per cert, els grans embussos en aquesta zona mai són notícia a la informació del trànsit perquè es veu que a BCN només són notícia els embussos de les rondes i no de la resta. No, i el pitjor tampoc no és que el túnel de sortida acabat d'inaugurar sigui ideal per als que volen entrenar-se per anar al Dakar gràcies a uns incomprensibles bonys sobre els quals em vull estendre un moment.

Em fascina que un paviment estrenat fa encara no un parell de setmanes tingui més protuberàncies que la cara d'un adolescent amb acne. Com pot ser? Entenc que amb el temps les coses es degradin, lògic, però em costa assimilar com és que les coses ja venen degradades de casa. Ningú fa controls de qualitat? Abans d'inaugurar-lo no hi ha passat ningú a veure si allò era com un plàstic de bombolles, però amb unes bombolles no plenes d'aire, precisament? Si ara està així, amb la quantitat de vehicles que hi passen cada dia, com estarà d'aquí a un any? De tota manera, el més probable és que la meva ignorància enciclopèdica inclogui el meu absolut desconeixement sobre la conveniència que els nous espais per on circulem hagin de ser petites dunes vibratòries.

I, no, no, el pitjor de tot tampoc no és el desastre de planificació de l'obra. Sorprenentment, aquests dies ningú ha recordat que l'empresa que va començar a foradar va trobar-se que els quatre túnels del metro i de Renfe que li havien dit que estaven a una determinada profunditat no eren allà. Segons una auditoria del 2017 feta per l'Institut de Tecnologia de la Construcció, la cota donada per l'ajuntament estava “basada en suposicions” i realment estava uns quants metres més avall. Vaja, que ningú sabia on eren i ho van dir a ull. I, com que el nou túnel havia de passar per sota d'aquests ja existents, per on circulaven en aquell moment uns 250 mil passatgers diaris, va caler replantejar l'obra, canviar la maquinària i dur-ne una preparada per foradar més avall (que no és fàcil d'aconseguir), fer nous estudis del terreny i, esclar, l'obra ja només per això es va encarir en un 20%.

Però esperi's, que el pitjor tampoc no va ser que l'aparició misteriosa d'aquests túnels que eren on no tocava van fer necessàries diverses injeccions de formigó que van acabar provocant petites esllavissades mentre hi passaven els trens. Consten diversos incidents, el més greu dels quals és de l'abril del 2016, quan un comboi en servei va sortir tan ple de ciment que més que el tren de la bruixa va convertir-se en la croqueta de la bruixa.

I ara vostè em dirà: "Escolti, senyor ajuntalletres, si tot això no és el pitjor, què carai ho és?". Doncs per mi ho va ser sembrar des del primer moment una ombra de dubte d'una manera massa alegre. Quan va haver-hi un canvi de color a l'ajuntament, els que hi van entrar van dir que en aquestes obres hi havia hagut comissions a raig i corrupció sense aturador. Van parar les obres i van fer una auditoria. Vostè en sap res dels resultats? És que servidor ha buscat i ha preguntat. I res. Segurament ni he sabut buscar on calia ni he preguntat a qui tocava, però de totes aquelles acusacions no n'ha quedat res. Però allà han quedat. Naturalment que cal combatre la corrupció, només faltaria, però no es poden anar repartint sospites per aspersió i després, quan tot queda en fum, xiular “El cóndor pasa” i tal dia fotrà un any.

Si acuses sense proves i perquè “segur que hi trobarem alguna cosa”, banalitzes les denúncies i fas un favor als corruptes de veritat. Si del que es tractava era de fer una denúncia exemplar per marcar paquet ideològic, miri que tenien temes amb tot el que he citat al llarg de la peça. Però, potser, denunciar-ho podria haver implicat remenar papers antics de governs anteriors i quan fas això, mai se sap què acaba passant. En diuen efecte bumerang. O despropòsit infinit.