Sí, quan l’exvicepresident del Parlament, Josep Costa, va negar-se a anar a declarar el passat 15 de setembre davant la magistrada Maria Eugènia Alegret pel cas de la Mesa 2, segurament estava jugant una carta d'estratègia legal i judicial. I és probable que la seva detenció d'avui afavoreixi encara més la seva tàctica. I no descartem que la recusació de la jutgessa​ formi part del mateix plantejament. Molt bé, i si fos així, què? Vull dir, hem arribat a la situació actual perquè el senyor Costa estava actuant en funcions de polític. Per tant és lògic que actuï com a tal i ho enfoqui cap aquí. El problema és que la realitat ens ha mal educat i, com que ja ha passat altres cops, apreciem activitats polítiques en qui pot tenir moltes menes d'intervencions, menys precisament aquesta, la política. Perquè ni pot ni deu. Ara en parlaré, perquè abans de la judicialització de la política, passarem per la politització de la justícia.

Si vostè és una miqueta boomer (o boomeressa o boomeri) recordarà el fenomen Manos Limpias. Eren una gent que es feien dir “sindicat” i que es presentaven com acusació particular en tota mena de judicis, inclosa una querella contra el programa infantil Los Lunnis. Fins que van creuar una línia i se'ls va acabar la festa. I aquesta línia es va dir monarquia espanyola. A partir d'aquell moment el seu responsable, Miguel Bernad, va caure en desgràcia. Anteriorment havia caigut del lideratge del partit d'ultradreta Frente Nacional, per dissimular una miqueta d'on sortien les misses intel·lectuals de l'invent. Va acabar detingut acusat d'extorsió, estafa, administració deslleial i pertinença a organització criminal.

La mateixa feina, calcada, ara la fa un partit amb representació parlamentària i molts adeptes entre el món judicial, cosa que per ser confirmada només cal consultar a Twitter les TL d'algunes persones que no amaguen a que es dediquen. Doncs bé, aquesta formació va ser qui el passat 20 de setembre va presentar davant del TSJC una petició de detenció de Costa que va quedar-se allà. Quieteta. Aturadeta. Dormint el son dels justos. Fins avui, trenta-sis dies després. Ni vint-i-vuit ni quaranta-tres, trenta-sis. Exactament. I, què succeïa avui trenta-sis dies després del naixement d'aquella demanda? Que era 27 d'octubre. I, sap què va passar tal dia com avui de fa quatre anys al Parlament de Catalunya? Doncs que van signar-hi la declaració d'independència com a text polític que pretenia un gest també polític de l'Estat.

Naturalment, pura casualitat. Perquè aquí tot sempre és casualitat. Com batejar una operació on van ser detinguts diversos empresaris indepes acusats de coses molt marcianes amb el nom d'una batalla de la Segona Guerra Mundial on la División Azul va combatre al costat dels nazis. Tot sempre és coincidència i no hi ha cap malicia, on va a parar! I la política la fan els altres. I qui hi en tot això hi vegi intencions ocultes, és un paranoic. I, sí, potser sí que tots plegats hem acabat paranoics, però que ho siguem no vol dir que no ens persegueixin.